Barcelona Victoriana en Bcn Week

Barcelona victoriana: pudor legislatiu by Jean Martin du Bruit

Les lleis les proposen els que tenen diners, i resulta que molts d’ells són víctimes de les seves contradiccions. La Rambla és cada cop més, i tornem al doble sentit, un reducte orwellià. L’autor anglès que immortalitzà amb Homenatge a Catalunya els fets de maig a la popular artèria també hi és representat per la nova moda barcelonina: control ciutadà. Ara resulta que el gremi d’hostalers considera impúdic i perjudicial veure desfilar manades de turistes en biquini. No els hi agrada, consideren que la imatge de marca de la ciutat surt malmesa. No toquin el parc temàtic! Són les conseqüències de centrar guanys en el turisme, vendre una imatge i creure que tot és dominable. És l’estiu fa calor, cacaolat la sensació. La gran majoria de visitants es senten frescs després d’un bany i volen perllongar el seu benestar mentre passegen. Alguns comerciants es mostren cofois per poder observar precioses nòrdiques amb poca roba. Jo també.

El debat és absurd. Cada dia veiem com el senyor del tatuatge al cul fa la seva ruta ramblera despullat. I no és l’únic. Quan Espanya guanyà l’Eurocopa vaig compartir una nit amb un home nu que no escandalitzava, era part del paisatge. Quin és el problema? Hi ha solució?

Mogut des del cor diria que el més senzill seria deixar de presumir de progressisme i treure’s la màscara si el poder vol endurir les ja de per si absurdes lleis cíviques que ens regeixen. Sent racional parlaria en primer lloc d’hipocresia i en segon lloc d’espai i usos topogràfics. Hipocresia basada en una dicotomia entre públic i privat. És possible, no ho afirmo, que els que critiquen als turistes oblidin que s’enriqueixen gràcies als generosos dinerets que deixen a casa nostra, com també és possible que la seva amnèsia s’aprofundeixi quan s’apaguen les llums i actuen com volen a les seves llars. Cuando el río suena agua lleva, i molts són els rumors de la dissipada existència dels que s’omplen les butxaques en un tres i no res. No els podem sancionar?

El líquid element no s’omplirà de sang. Els comerciants de la zona són més lúcids i parlen de la llibertat del carrer, on tothom pot fer el que vulgui mentre no ofengui als demés. I que jo sàpiga, anar lleugeret contra la canícula no és cap pecat, només faltaria que un ajuntament socialista i d’esquerdes multés a la gent per ensenyar carn. Medievalitats i farses postmodernes. El carrer és una cosa inviolable. La propietat privada té altres normes i usos, per això els comerciants volen imposar mesures destinades a mantenir la decència a les seves terrasses i exigir la samarreta com a premissa per menjar i beure. Ningú els hi pot dir res de res, doncs és lícit que a casa seva imposin hàbits des del respecte.

No hi ha escàndol, però si reflexió sobre com convertim el lloc on vivim. Sembla com si a mesura que avança el segle l’ésser humà és vegi transportat a un nou món d’estructures delimitades, fronteres mentals i físiques bastant incomprensibles. Els bitllets de metro ens desitgen que gaudim del trajecte quan a l’andana sentim una veu feixista que ens exigeix no fumar, no suïcidar-nos i no fer res dolent segons el seu demencial criteri. Amb la roba passa el mateix. El crit amarg de Jordi Clos, president dels hostalers, té una vessant hipòcrita que amenaça altres llums amb el desig d’establir quadrícules on desenvolupar activitats amb un uniforme predeterminat. A la platja banyador, a la ciutat pantalons. No ens salvaran els trists superhereus de Bcn. Em donareu una bossa per vomitar si en tinc ganes? Em multareu? Civisme i sinceritat, si us plau.