lunes, 14 de septiembre de 2009

Un artículo olvidado que ahora se publica: Fellini i la Via Veneto en Descord


D’artificis i realitats: Fellini i la Via Veneto a La Dolce Vita by Jordi Corominas i Julián

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial Cinecittà era un simple camp de refugiats que no feia preveure el boom dels anys següents. La impossibilitat d’emprar els estudis de filmació inaugurats per Benito Mussolini l’any 1937 fou una de les causes directes, si bé no la més decisiva, del naixement d’allò que es donà a conèixer com a neorrealisme, cinema d’homes per homes que entre les seves principals característiques destacà pel rodatge en exteriors amb la intenció de reflectir de manera concreta la Itàlia de després del conflicte, amb els seus carrers miserables i la lògica ruïna de l’any zero de tota una Nació.

El pas dels anys, els diners americans, la victòria de la Democràcia Cristiana l’any 1948 i l’esgotament del model inicial feren que el filó neorrealista s’esgotés més aviat del que molts pensen. L’any 1951 Luchino Visconti decretà la seva fi amb Bellíssima, film on s’organitza a Cinecittà un castings a no professionals per a que fossin els protagonistes de les pel·lícules. Aquest fet implicava la desnaturalització d’una altra de les premisses bàsiques del moviment: l´ús d’actors no professionals.

Després de l’any 1951 es succeïren els epígons del neorrealisme, del que destacaríem una gamma immensa de cinema popular amb figures com Risi o Monicelli, i el cinema italià mantingué els mestres ( De Sica, Visconti, Rossellini) al temps que sorgia una nova generació que conferí al setè art transalpí el pas cap a la modernitat fílmica.

Entre d’ells hauríem de destacar els noms de Michelangelo Antonioni i Federico Fellini; ens interessa parlar d’aquest darrer per com trencà amb l’anterior etapa no només a partir del seu llenguatge audiovisual i dels temes tractats, sinó que ho feu a partir d’altres elements relacionats amb la construcció de l’espai.

L’exemple més clar, no pas català, el trobem amb La Dolce Vita. Fellini no havia rebutjat el rodatge en exteriors, però en el seu film símbol es va trobar amb problemes com a conseqüència dels llocs de rodatge escollits. Un d’ells era la Via Veneto, centre neuràlgic de la vida mundana d’intel·lectuals, famosos, famoses i personalitats estrangeres de visita a la Urbs.

Durant els primers dies de rodatge Fellini intentà rodar en exteriors per diverses qüestions. La Via Veneto és una llarga pendent que sorgeix del tritó de Barberini i arribà fins a Villa Borghese. Les primeres escenes es rodaren de nit, trobant-se tot l’equip de rodatge amb la impossibilitat de fer bé la seva feina per la gran afluència de públic congregat per veure Mastroianni i companyia. Fou aleshores quan Federico Fellini decidí que per aconseguir el que volia calia reconstruir íntegrament la Via Veneto a Cinecittà; parlà amb el seu gran atrezzista, Piero Gherardi, i aquest l’edificà fil per randa. La única diferència consistí en que la Via Veneto de la Hollywood sul Tevere era plana. Calia que Fellini, quelcom no gaire difícil perquè en aquell moment es trobava en un veritable estat de gràcia que es perllongaria durant bastants anys, resolgués aquest petit problema de visió i ho féu mitjançant la ubicació, un joc de nens quan has fet una mica de cine, de la camera de manera que el carrer donés sensació inclinada o de descens depenent del que volgués filmar.

D’aquesta manera Fellini, qui des d’aquell moment rodà la major part de les seves obres al mític estudi cinc de Cinecittà, conjugà les diferències entre realitat i artifici sense que el públic notes cap diferència entre ambdues. Amb el pas dels anys Fellini es barroquitzà, i de fet molts espectadors sense molt cinema a la sang el recorden així, i mostrà sense vergonyes l’artifici en primer pla, com al Casanova (1976) on l’aigua, paper rugós de color blau movent-se al compàs d’un ventilador gegant, no era precisament el líquid element.

Sense aquestes anècdotes si que cauria Roma. Byron errava.


artículo escrito en marzo de 2007, publicado en septiembre de este año. Cuando sea viejo explicaré uan anécdota surrealista sobre este texto...o su creación.


descord.com