domingo, 21 de febrero de 2010

Melàngia en La Revista bagant




Melangia: les grans dimensions són estretes i la petitor llueix amplada per Jordi Corominas i Julián


Situem-nos. Dos de setembre. Torno a Barcelona i reprenc el meu hàbit de passejar-la. M’agrada el transport públic, però caminar és un plaer útil, sobretot si un treballa a casa i no té temps per anar a la piscina. Dues hores més tard les cames em fan figa. No és pas pels quilòmetres: la culpa és de l’asfalt i el context.

Les meves sospites es confirmaren. Caure al parany urbà em duria a la inevitable melangia del Montseny i les seves magnífiques limitacions. Obro la porta de casa. Encenc l’ordinador i escric. Els dits responen. El cap brolla idees. Convisc amb la música que m’ajuda a crear. L’únic obstacle és l’entorn i l’inexistent silenci del carrer. Puc mirar per la finestra i sentir una quietud real que s’esfuma amb l’aire, carregat d’una espècie de substància comtal de la que és molt difícil escapar. El seu nom és agitació i velocitat.

La modernitat que portaren els Jocs Olímpics ha convertit la meva ciutat en un entrellat de velocitat i aura comprimida que explota quan trepitges la superfície. No tinc sensació de malestar. Amb el pas dels mesos els peus s’han tornat a acostumar a l’energia i recorro avingudes mentre cerco de trobar continguts al meu cervell. Ho aconsegueixo i somric fins que algun mecanisme acciona el botó del record i me’n adono que necessito tornar a Palautordera.

Perquè?

En primer lloc per percebre una llibertat sense la grisor d’una estructura que cada cop s’assembla més a un laberint transvestit de presó. Els altres motius es basen en el color i la llum, amb el Remei metamorfosant-se en màgia d’hores que creen escenaris. El camí esdevé un somni amb arbres que em flanquegen i les passes s’agiliten per inèrcia de benestar. Al pot petit hi ha la bona confitura sàvia, i els murs que m’acullen proporcionen una absència de soroll trencada per veus humanes carregades de familiaritat, quelcom sa per desplaçar el moviment de l’exterior a l’interior. La certesa de notar tot ben proper em converteix en un ermità a un univers infinit on les divisions s’esfumen per la plenitud d’habitacions, foses amb el camp. La frontera ha desaparegut i s’ha concretat. La creu de terme és un símbol bonic, la fi del territori arriba amb l’autopista i les fotos d’en Jordi Hereu somrient. La Meridiana i les seves barraques ocultes em reben mentre sospiro sabent que l’harmonia i la pau s’amaguen, i només comparteixo el secret amb vosaltres, a l’horitzó perfilat de muntanyes.


Foto: Jordi Corominas i Julián