FEM PAIS EN BCN WEEK

by Jordi Corominas i Juliín and Núria Ferrer

In most countries that fancy themselves socially progressive, we no longer legally accept public racism of the string-em-up, beatem- down variety, but we still allow room for a wide range of less corporal abuses. From meting out economic or juridical injustice to ignoring the person trying to talk to you, there are any number of ways to show your neighbor you care. Still, few would say that we’re not “doing better” with our racism, as though it were a malady thrust upon us and we its helpless victims, when, in fact, this illness is a product of our own laziness. As children, we learn that assumption is an efficient survival tool. We don’t have to get beat up every day; we just start hiding from people that look mean. “Pirate Eye” Johnny might be a gentle giant with a heart of gold and an unfortunate twitch, but we’re not going to stick around to find out. For every hour and blow that our assumptions may have saved us, they have also muted our understanding of the Other. And we are slow to challenge what were, once upon a time, just best guesses.

Gandul-a: [1839; del cast. gandul, i aquest de l’àr. gandûr ‘jove de classe modesta, fatxenda, que cerca d’agradar a les dones, viu sense treballar i agafa fàcilment les armes’] 1 adj i m i f Que es lliura a la peresa, que no vol treballar. És la persona més gandula que he conegut mai. Un gandul acabat. 2 f MOBL Cadira plegable amb el seient de roba i les potes articulades en forma d’aspa.

El 14 de febrer de 1943 Amon Goeth, de gairebé dos metres d’alçada i cent vint quilos de greix, mirava el treball dels presoners del camp de Plaszow, d’on era director. Era un dia assolellat. Apurà el cigarret, es rascà la suada aixella, agafà el seu fusell i disparà a quatre jueus per matar una mica el temps. Estava mortalment avorrit.[1] A molts quilòmetres de distància, el marine Abraham Gould feia l’amor amb un enemic japonès. Les platges del Pacífic foren el testimoni mut d’un Sant Valentí ètnic.

Recently I stood in front of a public service ad in the metro, puzzled by its message. If the name of the city of origin of Khadja’s father were paired with that of Júlia’s, would we not be able to understand the poster? Or perhaps indicating his origin as “Africa” is seen as sufficient to “sensibilitzar el conjunt de la població sobre la diversitat cultural,” as the Departament d’Acció Social i Ciutadania has stated as one of the aims of the media campaign supporting the Pacte Nacional per a la Immigració? Must origins necessarily remain vague in a pact that calls for the equally undefined “cultura catalana” to serve “com a element integrador que ens cohesiona com un sol poble i ens identifica al món”? And if we desire true cohesion, shouldn’t we feature some interethnic fluid swapping in addition to happily coexisting “amics, companys de feina o companys de classe”?

A The visitor[2], un professor de la Universitat de Connecticut interpretat per Richard Jenkins acaba tocant el djembé al metro com a frustrant mostra de desesperació en veure que el govern del seu país deporta immigrants sense contemplacions. L’acadèmic renovat pel contacte amb altres cultures no coneix que a Catalunya, on es fan cartells molt bonics, superàrem el prejudici racial en política abans que als EEUU. L’any 2006, dos anys abans de la històrica i sonada elecció d’Obama, sortí escollit el xarnego José Montilla, fet que omple d’orgull a qui escriu en mostrar que el poble havia oblidat la dualitat català-castellà acceptant una comunitat única de ciutadans. Per desgràcia hi ha molta gent que no pensa igual, gent que no té l’esperit coherent de Nelson Mandela, admirable i exemplar des de qualsevol visió, home que creà una nova Sud-Àfrica des d’un ànim integrador, sense venjances, fet que John Carlin glosa a El factor humano, obra que Clint Eastwood adaptarà pel cinema. No oblidem mai el negre de Banyoles.

Yet, the means by which integration is achieved in a society vary depending on era and conditions. Mandela’s methods were militant before they became non-violent, and his shift reflected the cultural changes in South Africa and the world over thirty years, not his sainthood. Blaxploitation movies made in the ‘70s in the U.S., which petered out in part because they came to be seen as vehicles reinforcing negative cultural stereotypes, were successful at the box office because they spoke with the voice of a minority unused to being represented in positions of power. While the light gore of Blacula[3] may strike us now as little more than great movie rental kitsch, it portrayed intelligent, professional blacks who were proud of their heritage and just having a good time. When they weren’t having the blood sucked out of them by vampires, that is. But the genre often leaned further towards the sexual and physical violence of Foxy Brown[4] in its representation of the process of urban integration, not as a fait accompli, but as a complex and sometimes painful process of interaction between people living in the same environment.

De fet, viure al mateix espai no ha de ser un problema; a més a més, hem de tenir present que en el cas concret que ens interessa, el català, la separació esdevé pel malson del que James Joyce intentava despertar: la Història, una bruixa que al nostre territori provoca disputa a partir de la llengua, un forçat duel a dues bandes que dispersa el que és unitari. El més trist de tot és comprovar com les titelles caiem amb facilitat a la trampa de la maquinària que mou els fils, disposada a insistir en diferències per mostrar una imatge falsa del país i crispar el mar de calma. Era necessari l’espectacle discriminador de Frankfurt? No s’ha de menysprear en cap moment com els dirigents s’aprofiten de l’avorriment del ciutadà i la mania humana per la taxonomia. A Novecento[5] de Bernardo Bertolucci, Alfredo i Olmo són els millors amics del món, però s’enfronten perquè un és fill del patró i l’altre un futur camperol, com el seu pare. Tenen etiquetes diferents, el que sembla obligar a una separació. El bilingüisme com a font de discriminació invertida és com Romeu i Julieta[6]. Els enamorats volen entendre’s. Només els pares impedeixen l’acord d’una plena convivència.

Still, in building la cultura catalana del futur, we can take a page from the documentaries of Alan Berliner[7], where an understanding of oneself begins with an obsessive investigation of one’s roots. And if we are interested not only in ourselves but in the community of which we form part, then we should ask Khadja about her father’s city and the ways his culture influence her life, and thereby everyone around her. The past cannot be erased, but our future can be made more rich.

I serà més ric si ens prenem les coses com si fóssim Benjamin Button[8]. Naixem vells i amb un problema que genera tota la nostra identitat nacional. Cal rejovenir-se de mica en mica, que així s’omple la pica. Treure’s rèmores i fer que el gran pla seqüència sigui com un immens calidoscopi. [1868; de cali-, gr. eîdos ‘imatge’ i -scopi] m 1 ÒPT Instrument òptic consistent en un tub dins el qual hi ha fragments de vidres acolorits i miralls disposats de manera que apareix una figura de simetria radiada que varia il•limitadament en agitar-lo. 2 fig Successió de coses vàries i multicolors, d’impressions o de sensacions que canvien ràpidament. I la varietat generarà una unitat harmònica.
FILMOGRAPHY

[1]Schindler’s List, dir. Steven Spielberg (1993), o com premiar un director amb molt èxit de taquilla amb la preciada estatueta. La Segona Guerra Mundial en blanc i negre commou més, sobretot amb banda sonora de violins.
Holocaust, Spielberg i l’Òscar.

[2]The Visitor, dir. Thomas McCarthy (2007), o com un professor universitari pren consciència del bé humà de la globalització mitjançant una amistat en clau musical. Crua i coherent.
Bon cinema social americà.

[3] Blacula, dir. William Crain (1972), or, how an argument about slavery can segue into sucking the blood of 1970s Los Angeles residents. Highlights the ability of an excellent actor to lend a sense of dignity even to horror camp and Pee-Wee’s Playhouse.
Love, sang, and afros.

[4]Foxy Brown, dir. Jack Hill (1974), or, how to make severed genitalia, death by airplane, beat-up lesbians, hookers, and heroin socially palatable and even attractive. I got my black belt in barstools.
Revenge, action, a whole lotta woman.

[5]Novecento, dir. Bernardo Bertolucci (1976), o com glossar la història d’Itàlia de la primera meitat del segle XX des de l’esguard de dos joves que simbolitzen la dualitat nacional. Sis hores èpiques des de la ruralia i la memòria.
Obra mestra del director de Partner i La Comare Secca.

[6]Romeo + Juliet, dir. Baz Luhrman (1996), o com adaptar Shakespeare a la postmodernitat amb dues joves estrelles, música pop de prou qualitat i una estètica mig hereva del grunge.
Luhrman fent de les seves abans de l’apoteosi de Moulin Rouge i el frau d’Australia.

[7] Intimate Stranger (1991), Nobody’s Business (1996), dir. Alan Berliner, or, how to create beauty and depth from small familial heartbreak. Make you wish you knew more about your own history.
Experimental documentary, quiet obsession, how to magnify minutiae.

[8]The Curious Case of Benjamin Button, dir. David Fincher (2008), o com ser favorita a guanyar molts Òscars per tenir 13 nominacions. Adaptació d’un relat del gran Francis Scott Fitzgerald. És previsible que Pitt guanyi el premi a millor actor, quelcom que ja hauria d’haver succeït amb The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford (2007). Probablement una de les pel•lis americanes més interessants d’aquest any.


http://bcnweek.com/fempais72.html