Groga homologació en Bcn Week 76

Groga homologació: El Tour de França a Barcelona i la desaparició del peix petit.


“Quan tenia quatre anys, recordo haver fet un viatge en un tren de color vermell fins el primer poble de França. Ara la ment evoca aquelles imatges com si fossin fotogrames, indubtable indici de la manipulació del record, reforçat per ma mare, qui m’explicà que aquella tarda de mitjans de juliol insistia en agafar aquell tren i creuar la frontera, com si darrera d’ella s’amagués un altre món i la paraula França signifiqués la novetat del desconegut...”
(Jordi Corominas i Julián, Colors, Abadia Editors, 2009)


I ara resulta que han passat vint-i-cinc anys i s’ha capgirat la truita. Entre el 9 i el 10 de juliol, el Tour de França creuarà la frontera catalana. El clímax serà l’etapa Girona- Barcelona, esdeveniment que l’ajuntament comtal aprofitarà per omplir de groc el bicing i la ciutat per a commemorar la tercera visita a casa nostra de la prova més mítica de l’esport dels pedals, clàssic antològic que darrerament ha perdut part del seu crèdit pels continus escàndols de dopatge que l’han sacsejat. La premsa ja no parla de proeses i escapades èpiques. Els corredors no tenen presumpció d’innocència, són culpables sense donar positiu. El descrèdit va més enllà del romanticisme. Dues rodes i passió perduda per un esport on abans hi havia mil prestigioses competicions que ara desapareixen o es troben en perill d’extinció per la dinàmica d’un temps on l’economia i la televisió cerquen l’impacte de grans espectacles que generin audiència i beneficis de primera magnitud. Les autoritats prefereixen apostar per cavalls guanyadors. El govern dóna diners als bancs i oblida les necessitats bàsiques dels ciutadans; l’acció del poder amb la crisi és comparable amb el que succeeix al ciclisme, vella dama que perd molts fills estimats davant l’hegemonia del concret. Quan el malestar més que econòmic crida a la porta la salvació s’executa guardant els mobles més representatius, dignes de sobreviure a la restauració per haver aconseguit ser immortals en vida, mentre les petites cadires, potser més nobles però amb esquerdes, van a parar a les escombraries amb l’altra brossa menyspreada per la dinàmica selectiva del dos mil. Homologació camuflada de benestar.
Velles pràctiques caigudes en desús
Esforzados de la ruta. El segle XX abans de la revolució tecnològica global era un racó amb por atòmica que conservava part de la mentalitat decimonònica, on els dies de festa, no existia una forta societat de l’oci, eren pocs. Un d’ells era el pas dels ciclistes. Els pobles s’engalanaven per aquell breu instant amb rebombori, vi i alegria. Catalunya, per les seves condicions orogràfiques, resulta un indret molt adient per a la pràctica del ciclisme professional. L’any 1911 nasqué la Volta, tercera cursa per etapes més antiga de món, tan sols superada pel Tour de França i el Giro d’Itàlia; a diferència de les seves antecessores, la prova blanc-i-verda no fou el resultat d’una operació publicitària per afavorir als patrocinadors, en ambdós casos diaris esportius, sinó la constatació d’un tret específic de la nostra terra: l’associacionisme, forma popular de fer país que exaltava el valor del col·lectiu en el doble sentit d’acció, l’espectacle, i participació ciutadana, el públic. Fins a mitjans dels anys noranta la Volta fou un plat exquisit per a la majoria d’estrelles internacionals. Al seu palmarès figuren el nom dels més grans, i qui escriu recorda emocionat la màgia que suposava veure les figures més importants a Barcelona, Manresa, Reus o Torredembarra.
Aquella època vingué marcada a Espanya per la figura del navarrès Miguel Indurain. Les seves cinc victòries franceses convertiren a l’esport més sacrificat en el segon preferit dels espanyols, oportunistes amb tendència a emocionar-se amb ídols temporals per allò de más se perdió en Cuba. Als noranta ja començàvem a creure’ns algú. Havíem organitzat Olimpíades i Exposicions Universals. La democràcia, amb corrupció, regnava i el país sentia cert orgull per un creixement ràpid després del franquisme, massa fastigosa que revisqué el 18 de juliol de 1959 amb el primer triomf nacional al Tour. Federico Martín Bahamontes serví al règim per vendre la glòria de progrès mitjançant un sospir d’èxit internacional. L’àliga de Toledo ajudà a fomentar afició. El creixent interès pels herois de la ruta permeté fundar noves competicions. Entre 1963 i 1965 l’Esport Ciclista Barcelona encetà la Setmana Catalana i L’Escalada a Montjuïc. La primera es disputava a finals de març i constituïa per molts ciclistes el primer contacte amb la muntanya abans, almenys així fou fins 1995, de la imminent Vuelta a Espanya. Per la seva banda, l’Escalada de Montjuïc era la cloenda del calendari internacional i es corria un diumenge d’octubre. Recordo part de l’adolescència passada pels voltants de l’Avinguda de Maria Cristina, on acabarà l’etapa del proper juliol, corrent a la recerca d’un autògraf o una entrevista. Aquells homes amb jerseis de colors estrambòtics em feren desitjar un univers de preguntes per a entendre més la meravella de motivació, tàctiques, gregaris i escaladors.
Envers la desfeta
L’onze de juliol de 1998 em trobava a Benicarló. Un amic em digué que havien expulsat del Tour de França a tot el Team Festina, prodigi estètic aconseguit mitjançant un sistema organitzat de dopatge que feia als seus corredors bèsties immunes a la canícula de les muntanyes d’estiu, dominadors de mentida amb la sang plena d’EPO. El ciclisme començava a caure dins del pou de la infàmia, on s’enfonsà per les conseqüències que la trampa té a efectes publicitaris. Les principals marques comercials anaren retirant el seu suport econòmic als equips, i el mateix feren els espónsors més importants de les curses, on solia figurar en un lloc d’honor la televisió, presència indispensable perquè assegurava difusió i contractes que asseguraven la supervivència de les curses.
Divendres passat David Barba digué a Donde estás corazón que els periodistes del cor són els nous jutges morals. La seva sentència és oportuna. La caixa tonta suporta pits i culs, però no pot tolerar per ètica i neoconservadurisme imatges en directe de ciclistes, i no importa que els espanyols guanyin més que mai. Amb les drogues, o això sembla, no es juga a la tele, hipocresia barata que es desencadenà amb més embranzida l’any 2005, quan EL PAIS descobrí la malauradament famosa Operació Puerto, trama protagonitzada pel doctor Eufemiano Fuentes, vigilant de vàries neveres amb moltes bosses de sang d’alta gamma ciclista, noms rutilants amb moltes copes a la vitrina del dubte. La transfusió intravenosa es posà de moda. El plasma esquitxà fort. La irrupció de campions hispànics en altres esports– Alonso, Gasol, Nadal– facilità la purga, incrementada per la creació de l’UCI Pro Tour, circuit internacional que reuneix les millors curses. Moltes, no dolentes però amb menys recursos, hagueren de tancar la paradeta, i entre les damnificades troba un lloc d’honor la Setmana Catalana. Anys enrera havia sigut una princesa gustosa però l’any 2006 no pogué resistir el vendaval i morí per la impossibilitat d’assolir el pressupost necessari per a mantenir els estàndards de qualitat habituals de la cursa, quelcom que patí dos anys més tard l’Escalada a Montjuïc. De cop i volta, les proximitats de l’infaust castell, amb les seves rampes properes al 20% de pendent, es veieren orfes d’espectadors, mortes d’ànima quotidiana, lloc inert enmig del marasme. La Volta s’ha salvat in extremis gràcies a l’aportació de la secretaria general d’esport de la Generalitat, generosa al considerar la prova com una eina de projecció vàlida per a potenciar la imatge del país a l’exterior. El mateix pensa el consistori barceloní del Tour de França. “a Barcelona sabem el que és aprofitar un esdeveniment esportiu per a promocionar-nos en el món, ho hem fet altres vegades”. Mig milió d’euros per vint-i-quatre hores sobre rodes. “És la millor inversió que podem fer, un cost irrisori per a nosaltres. Aportem bona part en espècie, en la gent per a l'organització. És una gran inversió, un cost molt petit" Promoció de la bicicleta? "La bicicleta té un paper creixent en la mobilitat de la ciutat, que és densa, mediterrània. És un sistema de mobilitat important, més de 165.000 ciutadans la utilitzen quotidianament. Això ha estat una petita gran revolució en la nostra ciutat". Jordi Hereu dixit.
Convé posar-se taps a les orelles quan la maquinària publicitària de l’Ajuntament parla d’una urbs innovadora. La vinguda del Tour és una metàfora vàlida per explicar l’actuació del poder en altres àmbits, on s’apodera del patrimoni popular sota la màscara de l’amor a les arts i al ciutadà. Fa poc es celebrà a la nostra ciutat el Primavera Sound mentre el mateix cap de setmana moltes sales es veien obligades a clausurar les seves activitats musicals per no complir amb certs requisits d’insonorització. El cost l’ha de pagar el propietari del local, doble perdedor que veu alterat l’estil del seu somni sense rebre cap tipus de subvenció. No s’estima la novetat ni el risc, falsejat per proclames institucionals i activitats unilaterals que foragiten veus alienes, contràries a l’apropiació del patrimoni de tots per uns pocs que porten trenta anys instal·lats a la seva butaca de teòric progrés i fama internacional. Parc temàtic, banalització de l’espai urbà. L’associacionisme no interessa. La desaparició de les petites voltes ciclistes és un símbol sòlid de l’adéu d’un món saquejat per premisses destinades a la unitat, on les veus amb timbres plurals no poden ni sonar el clàxon pel pes suprem del tirà que tot ho acapara sota brillants teles de burla democràtica.

JORDI COROMINAS I JULIÁN