sábado, 9 de octubre de 2010

La música de la finestra en Bagant


La música de la finestra per Jordi Corominas i Julián

Cada estiu porta una sorpresa. Arribo al poble, desfaig les maletes i surto poc de casa, concretament per anar a la piscina i passejar abans de sopar. M’agrada anar amunt i avall del Remei i sentir la calor humana que implica un simple salut, quelcom anòmal a Barcelona, on les presses de la gent són masses i la comunicació i el desig es perden entre mirades fugisseres que fan somniar en impossibles. Per desgràcia l’anonimat també s’instal•la de mica en mica al poble, i la mostra més fefaent del que dic l’he trobat a una finestra del Carrer Major on abans hi vivien unes senyores grans que sempre, i ja fa vint-i-nou anys que rondo per Palau, veia igual, com si el temps les conservés en formol. Ara hi resideixen immigrants, bons perquè donen un nou ímpetu que els seus fills recolliran quan creixin i s’integrin amb els altres habitants, però fins que arribi l’instant on això passi tinc moltes preguntes que només puc respondre amb intuïcions que em converteixen en novel•lista del misteri, d’un anonimat amb una màscara de cortines que traspassen els sons d’una minicadena.

La tradició diu que el rostre és el mirall de l’ànima. Les frases recullen veritats que sempre es poden ampliar. La finestra que em porta de corcoll és una ràdio perpètua, torno de la Font Martina i sempre escolto melodies. La música és una eina vàlida per a conèixer com són les persones. Jo sóc molt fan dels Beatles, i això fa que molts amics associïn el meu gust musical amb un tarannà optimista que vol somriure a la vida. No s’equivoquen pas. Quan un va a una festa multitudinària percep des dels altaveus com els organitzadors no s’han escarrassat massa a la recerca de les cançons, doncs com desconeixen el gust de la majoria opten per emetre els èxits del moment, que normalment satisfan a tothom. Ara bé, l’home de la finestra del Carrer Major sembla l’esquizofrènia portada al límit per la varietat d’estils, des del jazz fins al rap passant pel heavy. Qui és l’home que selecciona aquest repertori? Qui és l’individu que sens cap tipus de respecte envaeix la pau dels meus dominis? L’imagino gros i amb el cap de dimensions desproporcionades, una bèstia que no contempla que la seva individualitat ha de conviure amb el col•lectiu, i potser per això fa esclatar de disgust els timpans aliens. La seva absència de rostre no significa un forat negre de foscor i secretisme. La música el representa, li atorga unes característiques potents que no reben una descripció física perquè l’home s’amaga vessant el seu plaer a les nostres orelles, fent brollar el seu ego com si així hipnotitzés als demés, que per sort, i per això recullo l’anècdota, tenen el dret de pensar diferent sense màscara, útil al Carnaval i mal educada a la quotidianitat , on amb quatre parets ja tenim prou per embriagar els sentits amb allò que ens agrada.


foto: JCJ