La Baixa edat hortera:una genealogia del poder en Bcn Week

A l’Espanya post Julián Muñoz s’ha d’explicar la història des de una nova perspectiva que permeti entendre part de la degradació ètica, moral, estètica i qualitativa en la que hem sucumbit des de les més miserables premisses de la nostra tradició. La Baixa edat hortera té els seus més llunyans antecedents en el Lazarillo de Tormes i la picaresca, típica virtut nacional que continuem practicant amb els papers invertits. Ara els rics enganyen als pobres amb argúcies que els ennobleixen. El mite franquista de no tenia ni un duro i mira on estic ara s’ha mantingut com un bon costum ibèric que a Catalunya ha derivat en la creació de virregnats futbolístics dirigits per homes que cercaven redempció des d’una òptica cínica; presidint equips de futbol cregueren expiar pecats identificant el seu nom amb colors i sentiments quan en realitat només demostraven lo mesquí d’uns anys plens de merda acceptada pel consumidor, qui sembla tenir una boca més gran que la bústia de la Casa de l’Ardiaca, per no dir coses amb nocions i succions més picants.
El monstre bicèfal
El recepcionista de l’hotel barceloní per on transita Jack Nicholson a Professione reporter, darrera gran obra de Michelangelo Antonioni, era Joan Gaspart, particular Joe Biden d’Obama Nuñez a les eleccions de 1978, quan el totxo i el turisme s’aliaren per a regnar sobre les terres blaugrana. Nuñez i Gaspart decidiren seguir l’exemple dels serials americans. Un seria bo i moderat, l’altre bandarra i exhibicionista. Starsky y Hutch caminaren plegats i sembraren de misèria l’univers culé per molt que durant la primera dècada del seu mandat de terror es guanyaren Recopes–la importància de la competició era enorme, per això ja no existeix– , una lligacama i alguna copa de cava als vestuaris. Desfilaren entrenadors, l’estrella fou Schuster, que després decidí convertir-se en general de l’exèrcit rival, i fins i tot alguns argentins amb pentinat Jackson five començaren a consumir cocaïna per pur atac de nervis davant els soporífers vestits dels dignataris del Camp Nou. Aquella primera dècada de la Baixa edat hortera culminà amb l’adveniment del profeta, un holandès que marxà just quan Nuñez arribava i que tornà amb l’esperança de traspassar el superàvit econòmic als camps de batalla. El general Cruyff encetà la seva trajectòria amb dos anys normalets– Aloisio Pires, nacido en Pelotas– que donaren pas a una apoteosis coincident amb les Olimpíades, moment on el monstre bicèfal presumí de Copa d’Europa i perdé els papers com a conseqüència de mesurar malament els límits estètics del seu poder, objecte de burla per part del poble, fart de patir les excentricitats de dos cretins amb diners. El senyor Gaspart, Mister Burns pels nens de la contrada, es banyà al Tàmesis pensant que podia conquerir Anglaterra i el senyor Nuñez fou parodiat a la caixa tonta com a Nuñito de la Calzada, un personatge vestit amb camises lolailes que explicava acudits i es submergia en viatges lisèrgics mitjançant llums de discoteca. El punt i final, passa a qualsevol imperi, fou un malson de decrepitud moral. D’un holandès passàrem a un neerlandès, però no és el mateix?, amb cara de totxo que deia als periodistes que eren muy malos quan ell era pitjor. Nuñez abdicà, preparà el terreny a Gaspart, qui governà durant tres horribles anys on s’anà el més gran mercenari, un portuguès amb cara d’estrenyit, i n’arribaren d’altres a preu d’or, homes inútils que deixaren a l’entitat orfe abans que el Kennedy català, al loro!, posés ordre i portés batucada, cubates, migdiades al gimnàs i Guardioles catalanes contra la crisi. Visca el Barça i visca Caprabo!2-6.¡Qué no estamos tan mal, hombre!
Lararato en escabeche
Molt lluny d’aquí a l’altra banda del món, viuen contents els barrufets. El nostre poble és el país on tot es pot fer, si tu barrufes jo també. L’Espanyol vesteix de blanc-i-blau, però quan era petit no se’l podia considerar català. El seu camp, més famós per un Itàlia-Brasil que no pas per les actuacions de l’equip local, espatllava una zona massa acomodada per a tan escassa afició. Sarrià era l’indret on el Real Madrid es sentia a gust a Catalunya, la seva segona casa española, amb ñ, doncs l’aneguet lleig de Barcelona mantingué una imatge dretana fins ben avançada la dècada dels noranta.
El canvi d’imatge, la catalanització, l’articula passar dels llibres a l’escabetx. Quan l’any 1982 l’antic president Meler deixà el seu lloc al totpoderós José Manuel Lara, el club semblà entrar en una nova fase que l’erigia en pioner d’un estil que s’imposa al segle XXI amb homes com Roman Abramovich. El mil.lionari capritxós que dóna part de la seva fortuna per a fer crèixer un conjunt esportiu. Amb l’Espanyol es posposà la revolució, i fins i tot hi hagué un descens a segona divisió. Eren els anys de Clemente, dies d’esperança davant fites històriques com perdre una final de la UEFA que s’havia guanyat al partit d’anada, dies de desconsol i mediocritat per no poder aspirar a res més que mantenir la categoria mentre els de Força Barça fotien al president una veu nasal estrambòtica que ridiculitzava un poder banal i econòmic. Absorbir editorials des de Planeta i destrossar part del nivell literari nacional és més fàcil que dirigir un club on onze homes en pantaló curt són la clau que proporciona victòries.
L’any 1997 el club canvia de camp i president. El vell Sarrià passà a ser una zona amb cases noves i l’equip es traslladà a Montjuich, símbol del seu aïllament local, com si anar a veure l’Espanyol fos un plaer per a marginats de cap de setmana. Agafà el tro Daniel Sánchez llibre, prohom de les conserves que catalanitzà el club i acceptà ser comparsa del Barça, altrament no podríem entendre com– excepte l’ídol de Santako, Raúl Tamudo, la majoria de les grans glòries blanc-i-blaves d’aquest tombant de segle són ex jugadors blaugrana com Jordi Cruyff, Roger o Iván de la Peña. Homes que per circumstàncies familiars i per viure bé a Barcelona optaren per disminuir el seu rang de prestigi i patir a la muntanya màgica, i no precisament de Thomas Mann. L’escabetx no ens farà lliures, però pel record quedaran dues copes del rei, una nova final de la UEFA i la dignitat de ser el parent pobre que en moments puntuals fot la vida del que cau bé a tothom.
Altres regnes
Els gallifants catalans de la Baixa edat hortera lluitaren contra capitosts de regnes de taïfes escampats arreu del Vell món. Considerem necessari recordar-ne tres.
Ramón Mendoza: Mort Bernábeu, la nostàlgia franquista envaí la terra blanca, inventora del refrany a falta de àligues, buenas són quintas del buitre. El rei Mendoza no era partidari de Domingo Sugrañes, però en canvi adorava, com el Charlot de El gran dictador, capgirar l’univers. Quan guanyava al monstre bicèfal perdia la xiveta i resituava Catalunya a Polònia. Tingué enfrontaments amb un nan radiofònic i deixà el seu càrrec a persones deshonestes que liquidaren dèficits amb setenes, Zidanes, Pavones i pelotazos immobiliaris i futbolístics. Madrid fou dominada per Florència.
Silvio Berlusconi: Aficionat al càmping després dels terratrèmols, amant de models i cantautor esporàdic, el telepapa guanyà molts torneigs europeus amb tres holandesos, un d’ells després entrenà al Barça i fumà marihuana abans de les rodes de premsa, per avalar la seva candidatura a presidir Macarrònia. És l’exemple màxim de com emprar un regne de pantaló curt per accedir a les més altes instàncies. Entre les seves virtuts figura operar-se per ser més monstruós, ser esbroncat per la Reina albiònica, guanyar eleccions sense que cap dels seus compatriotes el voti i delinquir a tort i a dret amb l’entusiasme de qui es sap immune. Una perla.
Jesús Gil y Gil: Home més campechano que el Rei, fou sultà de l’Imperi colchonero i també del marbellí, on fins i tot s’atreví a guanyar eleccions i netejar la ciutat de facinerosos, una de les seves paraules preferides, mitjançant la Jet Set i estàtues de Dalí a la vora de la mar sense donzelles, sense donzelles. Es guanyà el cor de la gent, amb tota la seva sobirania de la Baixa edat hortera, parlant amb el seu cavall Imperioso i prenent còctels a la seva piscina rodejat de senyoretes amb la carn molt ben posada. Era un feixista entranyable que fins i tot donava cops de puny.
Bibliografia selecta
Mónica Terribles, La insoportable soledad de Starsky, Edicions del malparit, Perpinyà, 1955
Francisco Milán Astray, La baja edad hortera en las películas de Pedro Almodóvar, Fascistas sin fronteras, Burgo de Osma, 2008 ( descatalogado)
Giuseppe Vaffanculo, Breve storia illustrata di Silvio Berlusconi e le sue conquiste sentimentali, Edizioni della fregna, Orvieto, 2009
Paulo Coelho, El profeta holandés, Engañabobos global, Prats de Molló, 2000
Barack Obama, Mis discursos sobre la baja edad hortera, Yes trenquem, Igualada, 1927
Joan Bombay Culla, Espanyol, Espanyol a segona divisió, em moro de l’emoció, Edicions de la mare que em va parir, Vladivostok, 1923
Vicens Bangkok, De la Oreja de Van Gogh a la niña de Rajoy, Edicions sifilítiques, Manresa, 2015


Foto: Jordi Corominas i Julián