viernes, 15 de mayo de 2009

La literatura catalana i el segle XXI: Un exemple envers la millora en la revista Bagant.


Em podran dir qualsevol bretolada, però crec que s’ha arribat a un moment històric on no es pot esperar res de la literatura catalana sense un canvi radical en algunes de les seves bases. La recent i polèmica experiència de Frankfurt hauria de servir com a mínim per a obrir els ulls d’aquells que continuen entossudits en una espècie d’essència immortal que mai ha existit.
Tinc la sort d’haver crescut a Catalunya en un ambient propici que m’ha permès aprendre diversos idiomes i conèixer vàries cultures. Per això m’empipa quan veig anomalies anacròniques dins paràmetres que marquen les lletres nacionals. Que jo sàpiga no es pot anar enlloc amb premis, no és un mal únic de nosaltres, atorgats mesos abans del veredicte, demència conservadora que destrossa prometedores carreres multiguardonades i fa caure en la indulgència a consagrats que van a la ploma fàcil quan prenen consciència de primers llocs sense baixar de l’autobús, pecat creador d’altres, com el fet de viure en una lluita imbècil per dissimular que encara prima a la narrativa una llengua literària que oblida la del carrer, parla blasfema que no cal copsar. A qui enganyem? Som homes que respirem l’aire lliure i ens expressem des de la lògica evolució de la llengua, que no roman tancada en un cofre amb vuit claus. Mentre la nostra literatura no entengui això no podrà acceptar un text català on també aparegui el castellà, viu a la nostra societat i per tant digne i necessari en qualsevol relat que pretengui ser fidel a la veu de la quotidianitat. Acceptar la realitat obre la porta a eixamplar fronteres i anar envers Europa, pàtria comú de tot un continent.
L’exemple seria Joan Salvat Papasseit. Noi obrer, donà al català la més gran poesia de la seva història mitjançant l’ us poètic de la paraula literària i popular, innovadores tècniques i la força trencadora de principi de segle, moment on tot era possible i avançar no feia por, premisses vàlides a la nostra època on, com diria J.V. Foix, ens ha d’exaltar el nou i enamorar el vell per a crear línies sense barreres de cap tipus.


Foto: Jordi Corominas i Julián