martes, 25 de mayo de 2010

Entrevista a El Jueves en Bcn Week


El Jueves un dimecres

by Núria Ferrer and Jordi Corominas i Julián

És dimecres i anem a la seu de El Jueves, revista que amb trenta tres anys de trajectòria, una edat molt cristiana pel poc que ho són ells, és tot un referent nacional, un oasi de llibertat i lliure opinió mitjançant l’humor i el còmic. Molts la coneixeran perquè fer-ho és quelcom inevitable, però segurament mai us heu preguntat què hi ha darrere de Pablo Arkada, Sexorama, Baldomero, Olegario Gandaria, Ortega y Pacheco, Para ti que eres joven i tantes altres sèries que des de la seva irreverència amaguen quelcom més. El seu director, Albert Monteys, i el seu editor, José Luis Martín, ens ho expliquen.

Per què el bufó?

JLM : Ens va semblar que era el nostre paper, el que dins de la cort diu el que vol i ningú li fot una hòstia. El símbol no és ni del principi de la revista; aparegué al número 100 i el seu primer dibuixant fou el xilè Tex, Guillermo Tejada.

Quins son els temes intocables a Espanya?

AM : Jo crec que cap, els toquem tots. Hi ha temes que generen més resposta que altres, com el futbol, un tema que provoca passions.

JLM : En general, l’espanyol té molt poc sentit de l’humor quan toques un tema que l’afecta. El gran problema que tenim són els col·lectius, tots s’empipen: ecologistes, sindicalistes… I és curiós perquè ara els que no s’emprenyen són els que ho feien quan començàvem: capellans, polítics i militars. La gent és hipersensible. Si fem un acudit d’un porter de discoteca, sabem que durant aquella setmana rebrem moltes cartes de protesta de porters dient que perquè tractem així el col·lectiu, i això és com tot, a la vida, hi ha porters bons i porters dolents. Si ho fem amb els funcionaris serà pitjor, perquè són el 20% del país.

Hi ha un humor propi de Barcelona i un humor que és més espanyol, o alemany, o d’on sigui?

AM : Suposo que en certa manera sí. Es pot notar una diferència entre un humor espanyol i un humor anglès, per exemple. Però en quant a Espanya, tenim col·laboradors de tot arreu, nosaltres no tenim la intenció de fer un humor concret, i no notem que siguin importants les diferències d’humor entre els dibuixants. Tornem al de sempre, distingir entre coses bones i dolentes.

JLM : No importen els accents, però al fer humor costumista hi ha coses que en altres llocs no poden entendre, fins i tot passa amb La Parejita, que seria la secció més universal, però tot i així els personatges es veu que són espanyols. Tenim un gruix de personatges. Això fa que la gent s’identifiqui i torni a veure què passa amb aquests personatges. Personatges molt simbòlics que no surten a les altres revistes. Nosaltres fem això una mica com La Codorniz, a la gent li agraden les associacions fixes i personatges amb els que familiaritzar-se, com als anys 50 els Mortadelos.

AM : Que siguin gent, saps, que es puguin reconèixer, que siguin universals. Jo faig el Tato i vaig descobrir que funcionava perquè els amics s’hi reconeixien amb les coses que li passaven. També això és possible perquè són personatges molt concrets. Passa el mateix amb La Parejita.

JLM : També hi ha personatges surrealistes que funcionen per originalitat, com el Silvio José, que no deixa de ser una paròdia d’un personatge que existeix al carrer. Al final les coses es divideixen en coses gracioses i coses que no ho són.

I què és graciós?

AM : Tot pot ser graciós, cadascú té el seu concepte del que és graciós. Hi ha gent que et dirà, i es va veure quan allò del príncep, que nosaltres ho som, però també sabem que hi ha molts a qui no els semblem graciosos. Ja hem dit abans que a la redacció som molta gent amb sentits de l’humor diferents. Alguns troben molta gràcia en el surrealisme, d’altres creuen que en molts casos l’humor té a veure amb les coses que ens fan por.

JLM : Una de les pitjors coses de l’humorisme és definir-lo. És més divertit fer-lo.

AM : és com la tonteria, que tothom pregunta, de si l’humor és cosa seriosa.

Com decidiu els temes per a escriure?

AM : Cada dimecres tenim una reunió de la redacció, que som sis persones: jo, JL, el Manel Fontdevila, la Mayte, el Maikel i el Pepe Colubi, i bàsicament la reunió va sobre el tema de la setmana. És un procés molt caòtic. No hi ha una línia, diguéssim, clara, a vegades discutim perquè uns som més pop, altres més polítics i clar, ha d’haver-hi un equilibri. De fet la política de la casa és que cada palo aguante su vela, que cadascú pugui escriure el que vulgui.

JLM : Fa vint-i-cinc anys quan es parlava d’un programa de televisió tothom sabia quin era, ara ja no és així. Quan ens reunim al consell de redacció ens trobem amb que uns són fans d’una cosa i els altres no l’han vist. Funciona l’exemple de Perdidos, perquè es parla del fum negre i tothom ho coneix, per això es pot fer parodia, però molts de nosaltres no la seguim. A vegades ens toca parlar d’un polític o de la Grip A perquè són temes que tothom pot conèixer. Abans tothom sabia qui era la Bo Derek, abans parlaves d’una peli espanyola i tothom la coneixia, ara amb l’atomització les coses han canviat molt.

AM : Nosaltres sempre intentem mirar els diaris però mirar-los el mínim possible. Som conscients de que la informació quan no és intencionada és de mala qualitat. S’ha de saber diferenciar entre el gra i la palla. A vegades ens equivoquem totalment de temps, escollim un tema i de cop i volta ningú en parla, però aquí també hi ha el joc de la diversitat, de ser sis i apostar per diferents temàtiques, no ens centrem en una sola cosa. Però sempre pensem en allò que pot interessar al lector.

Teniu una missió?

AM : Bé, si en tenim alguna segurament sigui, mitjançant l’humor, trencar aquestes barreres, fer acudits d’allò que en teoria sigui impossible fer-ne, els tabús que té un país sí que parlen una mica de com som, de les manies que tenim. S’han de fer acudits de temes que en el moment aixequin molta sensibilitat, segurament deu anys més tard, al haver-nos atrevit a tractar-los, no seran enfocats amb tanta passió.

JLM : Jo com a editor diria fer coses que no hagin fet els demés. Tenim l’avantatge sobre la resta dels mitjans –més mediatitzats, amb esclavituds polítiques, econòmiques i de publicitat– i malgrat nosaltres no siguem 100% independents, que ningú ho és, som bastant independents, i el lector ho aprecia, perquè ens veu com els que fotem canya aquí i allà i fan el que volen, i de fet aquest és l’esperit de El Jueves, el que volem i intentem mantenir.

AM : Ideològicament, els humoristes són més d’esquerres, a vegades ens costa més fer xistes contra Zapatero que contra l’Aznar, però s’ha de repartir llenya a tothom, sobretot als poderosos.

JLM : Estem aquí per a criticar l’establishment, i la gent valora la intenció, ens podem equivocar alguna vegada, però intentem ser honestos, quelcom molt complicat, i que passa poc en els nostres dies.

De vegades tenim la impressió, vivint a Barcelona, que les manifestacions serveixen perquè la gent surti al carrer, però en realitat no tenen cap efecte.

AM : Nosaltres sabem que si fem una portada contra l’Aznar o el Zapatero sabem que riuran els que els veuen com pallassos, com també sabem que si fem una portada satiritzant l’església doncs els que reaccionaran negativament seran els que la recolzen. Causa un efecte, però el cert és que no es poden canviar les coses radicalment; donant una visió de la vida i treballant d’una manera concreta sí que deixes una espècie de poso.

JLM : Jo com que sóc més gran, sóc més escèptic, els humoristes dels setanta pensàvem que podíem canviar el món i ara ens hem quedat amb que senyalem allò a canviar.

AM : Jo crec que l’humor és més una catarsi, com una vàlvula d’escape, i més amb la que està caient, l’humor és una manera de treure pressió a la cosa.

I també fa que molta gent s’apropi a temes que potser d’una altra manera no coneixeria, no?

AM : Hi ha gent que s’informa a través de El Jueves, el que no deixa de fer una mica de por. A més a més també tractem la qüestió dels mitjans de comunicació. Hi ha la secció Recortes de la prensa seria, on publiquem notícies que publiquen els diaris, perquè el lector vegi que no són un acudit, sinó la realitat. A vegades hem fet coses didàctiques com fa un any i mig, quan férem una espècie d’esquema que relacionava els mitjans amb la seva vinculació política. De totes maneres el que hauria de fer la gent és informar-se el més àmpliament possible i agafar-nos de postre.

Perquè la longevitat de la revista?

JLM : Quan neix El Jueves, hi ha unes 6 ó 7 revistes d’humor al quiosc. El que passa és que eren revistes molt fruit de les circumstàncies, de la transició política, i aleshores hi havia un moment polític de dir coses que no s’havien pogut dir durant molts anys. El Jueves jo crec que te varis factors que el van fer sobreviure. Un, que des del primer moment vam voler fer costumisme, no només política. I fer costumisme aleshores volia dir fer religió, volia dir fer sexe, volia dir fer costums. I això ens va distingir de la resta de les revistes. I després el que va passar és que aquestes revistes van anar tancant i el millor d’elles va acabar a El Jueves. A partir del any 80, 81, ja és un Dream Team. El millor de El Papus, el millor de Hermano Lobo, el millor del Por Favor.

S’ha de treballar dur?

AM : Els fundadors eren bastant treballadors. I a vegades a una revista es funciona per la feina, perquè començar-la és molt simple, però després hi ha la constància, el reinventar- se, i aconseguir-ho no és casualitat. Chummi Chumez m’ho deia amb Hermano Lobo, algunes de les revistes dels anys 70 eren revistes sense consell de redacció, revistes que anaven reduint necessitats i acabaven enganyant al lector, perquè d’una història que tenia quatre coses interessants a la setmana següent en deixaven dues, i es llegia de pressa perquè se’ls esgotava el material.

JLM : és veritat, el treball importa, perquè és fàcil fer deu setmanes un personatge, però 1000 és bastant més complicat, és una carrera a llarg termini, i el lector demana un nivell. Hi ha setmanes millors o pitjors, però la idea és donar recorregut a les coses.

Com es modernitzen seccions clàssiques?

AM : Ho decidim al consell de redacció. Un cop a l’any mirem què funciona, com va, què ens agrada, si hi ha coses noves, el que és modern, el que no ho és, personatges que s’han quedat antics... També fem enquestes a gent, i a partir d’això decidim. Per exemple, Martínez el Facha va deixar d’estar actualitzat, però fa quatre o cinc anys va tornar, com els fatxes de debò.

JLM : També hi ha seccions que no agraden a la gent però que si ens convencen les deixem perquè hi creiem, com qui diu és fer el contrari que a la tele, on si a les dues setmanes no rutlla tanquen el programa.

I com sabeu si una secció rutlla?


JLM : És una barreja d’intuïció nostra i feedback amb el lector. Es va formant una opinió, veus si l’artista aguanta i manté el nivell... En general ens equivoquem poc, potser la cosa més subtil que tenim al nostre favor és que som molt intuïtius.

AM : Totes les sèries de El Jueves tenen fans, quan cau alguna sèrie sempre rebem cartes de protesta, perquè cada sèrie és la preferida d’algú.

Penseu que la comunicació entre vosaltres i el lector és millor ara que hi ha la web?


AM : De fet, l’e-mail sí que va convertir la comunicació en quelcom més fluid. Abans si un senyor volia comunicar-se amb nosaltres, havia d’escriure una carta en paper, havia de posar un segell, era un acte molt més conscient. Però, la qualitat de la correspondència baixa lleugerament, perquè ara Internet ho fa tot molt més fàcil, i si tens un rampell i t’arrenques, ho escrius i ho envies a l’instant. Es pot escriure on sigui. Naturalment la correspondència ha augmentat. En el cas de cada número, tenim feedback al moment, quan la gent comença a llegir i ja ens envien apreciacions. Els comentaris a la web són diferents, nosaltres mai n’hem posat, així que ho observem des d’una altre punt de vista.

JLM : Hi ha una anècdota, fa molts anys, però la web aquesta, vam pensar, hòstia, doncs si estem a la web és més fàcil preguntar-los què els agrada de la revista. és instantani. Vam preguntar i vam veure que és un públic totalment diferent al de la revista. Els grans èxits de la revista no es veien reflectits com qui diu.

AM : A Internet només tenim una part dels lectors.

JLM : Amb la dada, finalment... La gent de més de 40 anys ens ha dit que no ha entrat mai a la web. Això, només un 50% de lectors de El Jueves entraven a la web. El lector de la revista és un que gasta 2,50 euros, que té una relació, jo crec, molt més propera, mentre que amb els usuaris que entren a la web el tracte és molt més distant, volen veure moltes coses, hi ha una fidelitat a mitges. No sé si arribarà el dia on els lectors de la web tinguin la fidelitat que ens tenen els de la revista.

I què tal el Saló del Còmic?

AM : Molt bé. Ara, com parlem, hi ha més maneres de comunicar-se amb els lectors, però fa anys el saló era l’única manera de contacte. Allí tens feedback més directe amb el lector i també és una manera de pujar l’ego firmant les revistes. Però això també s’acaba, suposo, perquè firmar un iPad no tindrà la mateixa gràcia.