El meu veí Alain Delon i la seva família: Paki mon amour en Bcn Mes

El meu veí Alain Delon i la seva família: Paki mon amour, by Jordi Corominas i Julián


Hola, bona tarda. Estic a la terrassa d’un bar i discuteixo amb uns amics sobre la condició de veí. Resulta que sóc fill del Guinardó, però passo la major part de la meva vida social (ho dic com ho cantaria l’Alaska) a Gràcia, barri on certament un pot considerar veïns a persones que trobes pel carrer, no pas a l’escala on tu, tot, tothom, tothora tothom discuteix i es mira amb males cares. No, a la Vila voltes amunt i avall i la gent et saluda amb naturalitat. Si em posés a explicar històries no acabaria mai, i com aquest article ha d’arribar a bon port prescindiré de parlar del Batman del mercat o del gat amb tres potes que morí, una bonica anècdota que mostrà el fet diferencial d’aquest indret de Barcelona. El pobre felí fou assassinat per dos gossos i els que el coneixien li erigiren un altar a la porta on el pescaren.


No parlem de morts. Viatgem al passat, a una nit de novembre de ja fa molts anys, potser masses. Una amiga italiana s’acomiadava de la ciutat i quedàrem a prendre unes copes abans del comiat. Érem els de sempre i un més. El pas del temps juga males passades a la memòria. Anàrem pel Gòtic, ens emborratxarem al Raval i acabàrem la nit al Plataforma. Fa poc m’etiquetaren a unes fotos i gran fou la meva sorpresa al veure’l. Sí era ell. Alain Delon el rei dels Pakis exercí de protagonista inesperat de la nit, flirtejant amb totes les noies mentre destacava per parlar un castellà fluït. Era 2005 o 2006 i aleshores no sé si era normal topar-se amb els nostres futurs aliats de la cervesa (beer amigo) només sé que la seva presència romangué al record perquè d’una altra manera no m’hagués emocionat al retrobar-me amb el nostre protagonista uns mesos més tard.


Havia canviat. Era un líder i se’l veia amb carisma. A diferència de molts dels seus compatriotes l’Asif, aquest es el seu veritable nom, destaca per una bellesa que el fa atractiu als ulls de moltes noies. Ell aprofita els gens que li ha donat la natura, però clar, com qualsevol ésser humà, s’ha de guanyar la vida. El retrobament es produí a la Plaça del Sol, on no neva ni plou. Era negra nit, ens enfocaven les llums narcòtiques de l’indret i la seva bicicleta activa la fal.lera per beure civada, jo us el cantaré. No sé si el pare quan la sembrava feia així feia així se’n dava un truc al pit i la girava així. Volíem emborratxar-nos i la seva aparició fou providencial. El Bicing encara era un projecte i ell, un Contador de l’alcoholisme a l’aire lliure, carregat amb bosses de plàstic plenes de llaunes amb la meravellosa oferta de sis per cinc que ni El Corte Inglés a les rebaixes. Consumirem el líquid meravellós i constatarem una diferència de pes. Els venedors de La Rambla semblen traficants: un cop et donen allò que vols, t’ofereixen altres productes clàssics del vici. Haishish. Coca. Sex. Wife. L’Alain Delon passa d’aquestes coses i vol sentir-se com un més de la colla. No va per la pela i prou. La seva actitud s’agraeix fins al punt que la rutina ens ha fet intimar. Tant és així que ara empro per a comunicar-vos com neix una família improvisada de veïns de la nocturnitat.


En una relació les fases són importants. Primer mantinguérem un tracte cordial basat en el low cost del producte; més tard volgué follar-se a una de les meves millors amigues. L’home insistia, trucava i fins i tot acompanyava la dolça catalaneta fins el seu domicili. Un bon dia, ja amb plena confiança, ens digué un lloc on podíem beure sense que la policia ens toques els collons i els ovaris. Ens dirigírem a un banc apartat i, oh sorpresa, arribaren els mossos. Li prengueren el seu tresor i no el multaren. Això em feu deduir un tracte de favor, com si realment l’Alain, que ara fins i tot té pàgina de fans a Facebook, tingués més importància de la que pensava. No es preocupà amb la pèrdua. Esbossà el seu somriure més seductor i continuàrem amb l’absurda situació d’un triumvirat sense futur fins que arribà l’hora d’anar a casa, descansar i pensar en l’endemà, com sempre.


L’estiu que ara deixem enrera sempre ha sigut la seva estació predilecta i obrí, mai més ben dit, la porta cap als seus dominis, un dels domicilis més mítics de tota la contrada. Quan hi vaig accedir no podia deixar de llençar crits d’admiració i meravella. La casa no té res especial. El seu disseny és monòton, i sembla més aviat un antic motel transformat en central cervesera. Els seus dos pisos tenen una divisió clara i catalana. El primer serveix com a dipòsit, amb moltes neveres plenes d’elixir. El segon s’estructura en un seguit d’habitacions amples que bé podrien llogar per a sexe esporàdic. No és el cas. Allà vaig comprovar la força oculta del negoci, el centre neuràlgic, el veritable quilòmetre zero d’aquests valents que deixaren enrera la seva terra per a omplir-nos el pap i buidar les nostres butxaques a un mòdic preu, bueno, bonito, barato que dirien els nostres avis.


L’experiència fou possible perquè a més de l’amistat ja m’havia presentat als seus cosins. L’Alain destaca per la seva energia. Els altres per tics i gestos. El segon comandant és el Moha. El pobre és tartamut i molts cops resulta frustrant no poder parlar més amb ell, doncs se’l veu ansiós per a desfogar-se i explicar-nos les seves peripècies. Com no pot fer-ho tot queda amb un bien bien que resulta bastant còmic per a qui desconeix el seu problema, que nosaltres intentem foragitar fent-lo riure. El tercer soci de la companyia, un monstre de simpatia, té força popularitat perquè va captar a l’instant que un dels moments més proclius per a la venta de birra cau quan el Barça guanya alguna competició. Aquest, i cap altre, és el motiu pel que repeteix de manera obsessiva Barça Barça o Espanya Espanya, i així hem quedat. Entono les paraules màgiques, ell les retorna, ens apropem i ens abracem com dos animalons desprotegits. La conxorxa, consolidada per les seves millores lingüístiques, s’ha expandit i sempre creix més i més fins a incloure el tercer element decisiu que ens fa còmplices a la nostra lluita amb els dolents, aquells senyors vestits de blau que creuen tenir la raó de la seva part sempre. La placa ajuda, i també la llei de la seva paraula contra la nostra. Per a evitar situacions desagradables, sense arribar als extrems d’aquests darrers mesos, és recomanable saber que els pakis són els Mercuris del segle XXI. A vegades hem comentat l’advertència que suposa l’aterratge a les places de BCNeta amb el seu groc llampant. Engeguen la mànega i ja saps que en un tres i no res els èmuls de Fraga es presentaran amb els seus aires prepotents i durs vocables d’expulsió. Ara, pel que sembla, la metodologia s’ha metamorfosejat. El nostre estimat Ajuntament vol que anem a fer nones abans i ha optat per la tàctica del silenci que preludia la tempesta. Si veieu que els venedors pedalegen cap al nord ja sabeu cap on tirar. Abandoneu el lloc abans que sigui massa tard. A vegades, per a completar la operació de solidaritat, ens avisen amb una picada d’ull. Caminem tranquils, fiquem la beguda a una bossa i ens desplacem cap a la següent plaça. A Gràcia hi ha moltes i mai us quedareu secs. Sol. Revolució. Virreina. Diamant. Nort i si m’apureu algunes més discretes com la d’Anna Frank o la de Joanic, que malgrat el seu soroll té l’avantatge de ser de sorra. No es pot practicar nudisme ni prendre el sol, però si seure i conversar amb la pau de no sentir-se perseguit. Els nostres amics saben molta geografia i han adoptat la moral obrera de l’amagatall. Cada cantonada marca l’inici d’una aventura i un refugi, com si la seva feina fos maleïda i el seu esforç un pecat.

No hi ha res millor que veure com progressen aquells que estimes. L’Alain Delon ara té cinc negocis on pots comprar de tot i ha adquirit un dels bars amb més renom del barri. El vol transformar perquè diu que a Gràcia la gent no balla. Té raó i el venero. És bon veí, millor persona, fidel amb els seus i un exemple d’empresari. Al seu costat no tinc por i em diverteixo. Puc demanar més? Sí, que aquest article no li suposi molèstia i que la seva comunitat sigui més reconeguda a Barcelona, on has de ser europeu o xinès per a ser valorat pels que manen. Quan sigui vell recordaré al poble de Pakistan, i no només per vendre cervesa. Les autèntiques clavegueres són a la superfície, i prou que les patim.


Ilustración: Sol Undurraga