Les tisores i les pors en la Revista Bagant

Les tisores i les pors, Jordi Corominas i Julián

De cop i volta moltes persones han decidit espantar-se amb la més que previsible victòria electoral per majoria absoluta del Partit Popular. Amb l’inepte Mariano Rajoy, l’home que menys ha fet per a convertir-se en president del govern, sembla que s’enceti una era d’horror i desconsol on les retallades ens deixaran sense pa ni pantalons.
Naturalment un triomf de la dreta condueix al record d’un malson, però per una vegada hem de mirar molt més enllà i concloure que la situació de pànic actual és una herència, no una bomba que acaba d’explotar del no res. Ni molt menys. El més greu és comprovar que Catalunya, per qüestions de calendari, ha sigut com qui diu el camp de proves d’una operació quirúrgica destinada a malmetre i enfonsar l’Estat del Benestar i una sèrie de drets ciutadans certament vitals.

Avui he visitat a una bona amiga que passà fa ben poc uns mesos a l’Hospital. Em comentava tot rient que ara al menú ja no hi ha ampolles d’aigua, que per beure les pastilles cal anar amb el got al lavabo. No sé si això passa a gran part dels centres sanitaris del país. El que em preocupa és que aquest detall exhibeix minúscules partícules d’una desfeta que ens afecta de ple. Si anem sumant peces veurem com la dimensió del problema és enorme, i no crec que es resolgui, malgrat siguin festes i s’hagi d’engalanar el carrer amb llums nadalenques, amb la pèrdua d’identitat i poca traça de despesa pública que significa muntar una pista de gel a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Amb set cents mil Euros es poden fer moltes coses per a la comunitat. Insisteixo. La calculadora sap molt de números. Si acumulem les xifres de tonteries supèrflues pagades amb diner públic entendríem sense ser genis que les mesures contra la crisi, les que patim i les que patirem, són una cínica forma de mantenir un estatus per part de la classe dirigent. A qui beneficia esquinçar prioritats mèdiques i educatives? Es contempla dins de l’acció política una ètica? Creuen realment en un ordre amb ciutadans i sense súbdits? Potser l’essència de tot l’assumpte amaga pudors massa fortes. Potser no. Segur.