miércoles, 17 de diciembre de 2008

Fem pais a Issue 70 BCN WEEK



A casa nostra la idea de l’independentisme és com una metàfora del creixement mental de l’individu. Tots els nascuts després de Franco poden constatar les meves paraules. El temps de retrobar la identitat perduda i les possibilitats de fer una Catalunya provoquen una espècie d’entusiasme juvenil a l’escola. És el temps on no pensem racionalment i clamar contra Espanya continua el cant rutinari transmès de generació a generació. Malgrat això, convindria capbussar-nos una mica més en la nostra Història i entendre d’on ve tot aquest rebombori adolescent que decau quan la lògica de l’edat adulta coneix i analitza els fets que porten a les idees.

Des d'un primer moment, que podem xifrar amb l’Oda a la Pàtria d’Aribau, la possibilitat d’una independència s'ha mogut per barems de gent rica i prohoms de la nostra societat. No ens ha d'estranyar que el primer partit catalanista, la Lliga regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó, tingués entre els seus principals exponents homes d’indústria, fills de l’alta burgesia que un dia decidiren fer política per defensar els seus interessos, que automàticament identificaren amb els de tots els catalans a les corts espanyoles. Això passà durant la primera dècada del segle XX, narrada magistralment a La ciutat cremada d’Antoni Ribas. El film pot ajudar a entendre que, aleshores, el veritable moviment dominant era l’anarquisme universalitzant i llibertari. La ciutat viu la Setmana Tràgica i, quan alguns plantegen la independència, els burgesos polititzats emmudeixen. No importava que pocs anys enrere, octubre de 1905, els militars haguessin cremat la seu de la Veu de Catalunya, premsa portaveu del naixent nacionalisme. Aquella acció serví perquè tots els partits d’àmbit català, excepte un, s’unissin a la Solidaritat Catalana. Francesc Macià en sortí escollit diputat, el qual, amb la seva aposta per la independència mitjançant la lluita armada, provocà un gir històric important. L’acció del futur primer president de la Generalitat restaurada pot veure’s a Coronel Macià, obra que vol ser pedagògica i ho aconsegueix fins a cert punt. La narració de la transformació de Macià, de militar espanyol a independentista català, està ben aconseguida, però la voluntat d’explicar una acció en vuitanta minuts i els altres fets històrics només en deu, arruïna tota la producció. En aquest sentit sorprèn la poca voluntat transgressora de la pel•lícula, on l’aventura de Prats de Molló surt de passada. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Macià organitzà un exèrcit que havia de despertar l’ànim de la nació envers la independència. Els cent homes de l’armada foren detinguts i jutjats a Paris. L’avi decidí actuar així, seguint l’exemple irlandès plasmat al cinema per Ken Loach a The wind that shakes the barley, on com que el poble és qui crea la guerrilla es percep que hi ha una voluntat totalitària, unes ganes d’escapar de l’opressió. L’Esquerra Republicana de la Segona República aconseguí somniar, fins i tot proclamant l’Estat Català el sis d’octubre de 1934, en una futura independència per a tots, fet que la llarga nit del franquisme revifà per terror i prohibició. En democràcia, els nostres polítics, excepte alguns oportunistes que pujaren com l’escuma durant la nefasta majoria absoluta del govern Aznar, prefereixen jugar a Estatuts, enganyar la gent amb algunes proclames d’independència i fer veure que ignoren com Europa potser camina cap a un futur gran federalisme. Mentrestant, els podríem comparar amb els artífexs de la unitat d’Itàlia de Il Gattopardo, on queda ben clar que convé canviar tot per a que no canviï res, molt italià però també clar i català. Vens el oro y el moro al poble, l’enganyes amb proclames totalitàries i tu continues emportant-te el tros més gros del pastís. Humanitat. Misèria.

1 comentario:

Jaume Colomer dijo...

Benvolgut Corominas,
Permet-me dissentir obertament. En especial, del primer paràgraf del teu article. Lligar independència i puerilitat em sembla, a més d'una arbitarietat gens fonamentada, un parany retòric. Res, vaja, prou sòlid damunt d'on bastir la resta del discurs.
Unes ratlles més endavant, la meva divergència és -diguem-ne- ideològica i, en conseqüència, un assumpte de parer que ara no ve massa al cas. Tanmateix, sí qualificaria de del tot inexactes alguns dels teus apunts històrics: la responsabilitat que atribueixes a l'Oda d'Aribau, el paper de la burgesia i d'altres consideracions menors.
Tan sols coincideixo amb la idea d'aquesta Europa que esmentes. Ara bé, mai no he acabat d'entendre la posició de l'esquerra espanyolista (potser iberista, en el teu cas) en aquest afer, l'oposició a vincular directament Catalunya i Europa. En definitiva, el doble discurs, l'acceptació d'un ordre forçat, irreal.
Enhorabona pel nou llibre. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir-lo. Confio en fer-ho aviat.