Escoltar el silenci en la Revista Bagant

Escoltar el silenci, per Jordi Corominas i Julián

D’Andrés Iniesta es poden dir moltes coses. Es meravellós perquè es comporta com una persona normal, i fins i tot no té problemes a l’hora de mostrar la seva casa plena de kitsch blaugrana on destaquen la piscina amb l’escut de l’entitat i els vitralls fotogràfics que recorden les gestes de l’equip de Guardiola. El jugador de Fuentealbilla serà recordat pels seus gols emblemàtics, però darrerament li vaig escoltar una frase digna d’un poeta: antes de chutar ése balón todo iba a cámara lenta. El mundo se paró y pude escuchar el silencio. Minut 116. Espanya 1- Holanda 0.
Escoltar el silenci. No és preciós? La nostra societat es caracteritza per una apoteosis sonora on sembla veritablement impossible trobar un moment sense sonoritats. Tornem al discurs de sempre. Visc a Barcelona, i a la capital catalana és una quimera percebre mudesa. Camines pel carrer a altes hores de la matinada i petites ones sonores acompanyen les passes dels vianants. Ara mateix escric a la casa del poble i tinc la música a tota pastilla. No importa. Sé que si apagués la minicadena podria gaudir d’un estrany instant de quietud que potser només destorbarien els ocellets del pati. Iniesta és un privilegiat. Nosaltres mai tindrem els seus diners, i segurament viurem durant uns quants anys preocupats per arribar a final de mes. Es parla molt de qualitat de vida, de la inevitable urgència de superar les dificultats per a perfilar un horitzó més positiu. Sembla complicat perquè ens hem acostumat, claudicant, a les dinàmiques capitalistes de velocitat i èxit de pa sucat amb oli.
Escric aquestes paraules perquè sento que determinats valors com el sacrifici es perden a causa d’un cinisme que no valora certs aspectes que abans eren cabdals. Si hagués nascut fa mig segle ho tindria tot més a l’abast. Sóc de la generació que viurà pitjor que els seus pares sense que importin gaire les capacitats adquirides. S’ha prostituït l’ètica i el món s’ha desnaturalitzat des d’una perspectiva de desig errònia. Dècades enrera la lentitud era el paradigma que generava virtut. L’home era artesà i ara l’han transformat en màquina. Escoltar el silenci hauria de ser senzill. Ens ho impedeixen i no ens rebel·lem. I és ben trist.


Foto: JCJ