jueves, 24 de mayo de 2012

Estimat Gregor Samsa en Bcn Mes





Estimat Gregor Samsa, by Jordi Corominas i Julián


De cop i volta el correu del meu ordinador rep instruccions amb tres paraules clau. Consum, individualisme i responsabilitat. Evidentment tot va ben lligat i m’he proposat lligar tots els punts sense problema. És ben senzill. Només podrà evitar-ho el pensament d’un dijous on crec que si el Pep Guardiola diu que se’n va em sentiré trist. En cas contrari serà com quan esperes un notable a un examen i el treus. No et sorprens i el camí s’allarga sense sobresalts de cap tipus.


La reflexió sobre l’entrenador del Barça demostra la victòria d’un determinat model d’identificació col·lectiva que els humans solem relacionar amb una vessant sentimental que a casa nostra és esportiva i, quelcom que sempre m’ha semblat un xic absurd, nacionalista. Al cap i a la fi ambdues expressions també tenen vincles que beuen del consum, l’ individualisme i la responsabilitat. El primer omple les tendes de la ciutat mitjançant un esquer anomenat merchandising, darrer mecanisme d’un capitalisme que primer oferí béns de la llar que mai s’espatllaven i produïen benestar familiar. Consolidat el nucli tradicional, consumat l’engany, s’engegà la maquinària infernal del detall, del gust particular. L’efecte de veure aparadors i cossos plens dels colors de l’equip de la ciutat la jornada després de la derrota neix d’una elecció personal triada per una majoria. Et voilà. La matemàtica és excepcional i mostra que sota la nostra suposada llibertat molts confonen conceptes i vesteixen una bandera que, malgrat meravelli, és absurda.


Ara tocaria emprenyar-me i mencionar la fotesa de patir per la sort de vint-i-dos milionaris. Vint-i-dues persones dotades d’un do de circ, estètic per una assumpció cultural, que enamoren i constaten la pèrdua de rumb d’un determinat sector social. Sóc del Barça i no puc descriure amb paraules la joia i l’adrenalina, una descàrrega infantil com poques, pel KO del Reial Madrid a la Champions League. Crits i rieres de riure a dojo.


No confundamos el culo con las témporas. La preocupació, l’indret on vull arribar, és perquè la fusió del triumvirat que encapçala aquest article només reforça una unió que no és nova, un eix indestructible propiciat amb una catapulta d’ones pels mitjans de comunicació. Ens encanta dir que la premsa manipula i distorsiona la realitat. I és ben cert. El Twitter i el Facebook informen i són fonts d’il·lusió futura, però fins ara, al món, les revolucions s’han fet al carrer. De res serveix opinar en una xarxa social per trencar ordres imperants. Les frases es registren i volen les piulades mentre les manifestacions circulen arreu del planeta. El teclat crema i els contenidors són barricades del segle XXI.


Som el 99% és una estadística que ha esdevingut eslògan. Part d’aquest percentatge és conscient de com retallen els seus drets i protesten, asseguts. No al terra de la plaça, no pas. Seuen a la seva habitació. No són culpables de res, més aviat la seva xacra és ser víctimes d’una comoditat indignada feta amb finestres que van del match online a la compra del darrer caprici i l’amistat d’un click. A les 18:35 actualitzo el TL. Protestes a Ronda Sant Pere. A les 18:36 el diari parla d’una batanada made in Mourinho. Un minut després una noia penja una foto i et torna boig. M’agrada. M’agrada. Al cap d’un instant una oferta de viatge de cap de setmana et fa treure la targeta del moneder. Tot es meravellós. Play it again, Sam. Consum, individualisme i responsabilitat.


No em costaria gens continuar fins a l’infinit i encara més enllà. La vida m’ha dut a passejar dones grans per Babilònia. Sempre que ho comento matiso la feina que faig. No sóc cap gigoló. Els hi explico la història dels barris i a moltes de les rutes parem a zones on la lluita obrera tingué moments d’esplendor. El mes d’agost de 1917 fou cèlebre per la vaga general. Durà cinc dies i no hi hagueren tambors ni balls. La gent combaté a la Rambla perquè volien pa i millores que afluixessin les cadenes que sempre hem portat. Una protesta d’estiu, com tantes altres fonamentals abans de les vacances pagades i la fi del deliri estiuenc. Donant festa calmaven ànims i evitaven el perill d’una suor farta.

Dos anys més tard l’estació era l’hivern i el focus de la revolta la fàbrica de la Canadenca, on romanen des d’aleshores les tres xemeneies del Paral·lel. Uns acomiadaments portaren al conflicte, preludi de pistoles i Primo de Rivera. Babilònia restà sense llum. La vaga durà dos mesos. S’obtingueren les vuit hores diàries. Una proesa.

Ara, i he de plegar, la mateixa velocitat i la domesticació del consum han sedat la veu del poble. No hi ha fam, o això pensem. El somni d’una queixa perllongada s’esvaí amb les acampades, anàrquiques des d’un sentit modern. Des d’aleshores uns quants, que haurien de ser molts més, surten quan es fixa una data. Pels que no els acompanyen ja s’ha tornat costum saber d’una manifestació diària. El hábito hace al monje. I li treu importància. Ser espectador sembla la perspectiva preferida, i la llar, que no és on vius sinó el gran edifici on tots remem al vaixell dels súbdits, és molt aficionada a ensarronar-te amb una felicitat de duros a quatre pessetes que amaga la teva metamorfosi, estimat Gregor Samsa.