sábado, 4 de julio de 2009

El Palau del passat com a somni de puresa en Bagant


El Palau del passat com a somni de puresa: Colors

Fa poc menys d’un més, vingueren a visitar-me uns amics de Barcelona que volien veure l’escenari de Colors(Abadia Editors, 2008), la meva darrera novel·la; en realitat no transcorre a Palautordera, però els espais i la inspiració venen del poble. Per això considero una veritable llàstima que els habituals problemes de distribució no l’hagin fet arribar al poble, on seria apreciada com un sentit homenatge d’algú que, malgrat no sigui de la Vila, l’aprecia com si hi hagués nascut, quelcom que en certa manera és veritat, doncs hi vinc sovint des que tenia dos anys.
No vull jugar a la promoció de pa sucat amb oli. Aquest és un passeig escrit, un recorregut d’infància, idealització i sentiments. Vaig escriure Colors l’estiu de l’any 2006. El cel al capvespre era rogent, sense núvols, i em sorprenia, no perquè fos anòmal, sinó perquè la seva llum era el símbol d’escapatòria enfront el monstre urbà situat a poc més de cinquanta quilòmetres. Quan l’astre rei desapareixia la pau rural s’imposava amb el seu silenci de grills i motors llunyans. Pel matí la normalitat m’evocava allò de qualsevol temps passat fou millor i la memòria actuava amb voluntat ferma d’esborrar modernitats i tornar a un passat senzill, de puresa inexistent, que és com el meu cervell recorda el Palau de fa vint-i-cinc anys, quan agafava la lletera, l’omplia i eliminava el greix amb el dit, quan el Remeï era un camí de sorra sense cases a l’americana, quan els homes es saludaven pel fet de reconèixer un ésser de la seva espècie, quan el bosc era bosc i no un paratge decoratiu, ornament del passat que no vol veure nans antiestètics de jardí.
Ara me’n adono que el protagonista, l’home del banyador, és tothom, però sobretot és el Jordi gran, un cosmopolita obligat, que frisa per trobar l’esperit del temps antic amb ingenuïtat que es saviesa. És com si l’ara volgués traslladar-se als indrets d’antuvi i donar-los, des de la seva parcial nuesa, al present per fugir del malson que hem deixat crear amb el conformisme que implica l’absència de protesta. La pau és, vés per on quin rodolí, a Palau, i ho serà mentre m’atorgui la bellesa de poder sentir-me un home més lliure que vola sense que el rellotge el condemni a malviure.

JORDI COROMINAS I JULIÁN

2 comentarios:

Laia dijo...

PRECIOS!
Petons pel Jordi Gran i pel petit ;)

Jordi Corominas i Julián dijo...

gràcies amor!

els texts per aquesta revista són bonics pq ja no escric gaire en català i suposa una espècie de repte, a més a més és una publicació petita del poble, m'agraden aquest tipus d'iniciatives