Un remember de los tiempos de 08340: Casanova y Kant, los polos opuestos se atraen

Immanuel Kant, Giacomo Casanova: dualisme de percepció i moviment.


La vida d’Immanuel Kant (1724-1804) fou la d’un home que identificà la seva ment amb la ciutat com a finestra per analitzar el món de manera complexa. Mai s’allunyà més de cent cinquanta quilòmetres de la seva ciutat, Konigsberg, que l’adoptà com al més perfecte metrònom. Kant era un senyor d’hàbits constants i el seu proverbial passeig de cinc a sis de la tarda indicava normalitat. No me’l puc imaginar com un passejant de Walser, qui dedica un preciós llibre al tema, però si com un home silenciós que mentre avança físicament rep la consolidació mental de les seves idees. La seva biografia ens parla de mandra viatgera. Només canviava de llar. Voltà per tot Konigsberg, actual Kaliningrad, perquè sempre trobava un defecte, havia de treballar en estricte silenci, a la seva nova adquisició. A partir d’aquesta dada deduïm que el filòsof gaudia de la solitud com a musa per aconseguir resultats. Al cos de Kant veiem la llavor que proporciona un dels pensaments més elevats que hagi generat Occident, per molt que el maleirem quan l’estudiàvem. No es casual que una filosofia d’aquesta precisió analítica nasqués a la ment d’un home que decidí recollir-se i no moure’s d’un lloc, que probablement interioritzà com la seva idea d’univers. Quan fou petit reconegué els detalls. El món era més petit que avui en dia i els canvis als carrers succeïen amb molta raresa. Això li permetí assumir-los i veure el seu territori de manera abstracta, els colors i les altres traces característiques de les coses esdevingueren font subjectiva, mentre que els elements es constituïren com a font imprescindible de realitat. Kant havia creat el cubisme amb filosofia. Sí, el cubisme del pensament, tot per una ment brillant que escollí una via determinada.
La seva biografia ens diu que gaudia menjant amb els amics, que havien de ser de tres a nou, no més. La seva relació amb les persones sembla erigir-se en element d’anàlisi per no caure a l’espiral de la solitud extrema. Els seus instants d’estudi neixen de la pau de sentir-se bé amb sí mateix. Observava, fruïa i després treia conclusions d’allò vist i meditat. Sol, amb la seva ploma i la necessitat de transmetre a la humanitat, que coneixia pels infinits llibres que llegí, allò que deduïa i copsava, Kant fou una excepció que convisqué durant molts anys amb Giacomo Casanova (1725-1798), pol oposat de rotunda reputació veneciana.
Si el filòsof fou apàtic amb l’espai, l’italià viatjà més de seixanta cinc mil quilòmetres. Visqué una existència de novel•la i la posteritat el recorda de manera parcial, com si només hagués sigut un gran conqueridor de dones. Casanova era un seductor de la vida, amb qui lluitava i feia l’amor a parts iguals. És normal que la figura de l’aventurer cridi més l’atenció. El cinema ho aprofità i fins tot un geni com Federico Fellini apostà per la vessant sexual de l’home. Qui no hagi llegit La fuga de la presó dels ploms en clau total no podrà entendre com Casanova és més que una simple màquina joiosa de dones. En certa manera la seva tendència envers el femení unida a una eterna solteria ens fan veure un ésser humà en perpetu moviment, com a la mateixa vida. La seva curiositat envers el real era tan forta que no podia sinó moure’s per descobrir. Diu la llegenda que el polifacètic venecià passà els seus nou primers anys sense parlar. Qui sap si això fou la fractura que el portà a tenir com a residència tot, però sense res.
Quan tenia algun moment de pausa aprofitava i escrivia. Les seves pàgines, una petita mostra d’un gran compendi de saviesa, són un avenç de la modernitat literària. Amb La fuga inicia un tipus de text on la narració racional dels fets es mescla amb els pensaments del protagonista, l’autor, qui usa la primera persona amb una alegria poc usual a la meitat del segle XVIII. El recorregut conclourà amb La histoire de ma vie, monumentals memòries a les que dedicà els anys on fou bibliotecari al castell de Dux (1785-98), tretze anys insuficients perquè quan morí deixà el manuscrit a l’any 1774. La intensa activitat vital i literària queden expressades en aquesta obra, una espècie de gran Atlas de l’Europa del moment on Casanova complementa a Kant a partir del jo: el món interior de l’alemany dóna pas a la visió personal que confirma les seves premisses. Casanova descriu el que veu i ho fa des d’un punt de vista subjectiu que, no obstant, es converteix en la més fidel sensació de realitat. Vivim el passat descrit amb la tensió de l’instant viscut, factor subjectiu d’autor i lector que fa que l’italià ostenti tres meravelloses virtuts.
La primera el transforma en bon narrador. Sap donar vida al text i fer que el lector s’impliqui i llegeixi les pàgines veient en elles un fresc del passat, si bé sembla present. Això ho aconsegueix, segon factor, per la tensió narrativa que dóna la primera persona, qui amb el seu jo potencia la sensació de viscut. En tercer i darrer lloc trobem l’essencial recerca: La realitat, l’espai, agafen el poder. Casanova és l’invers de Kant partint de la mateixa base. El seu impuls viatger li féu viure tot de manera molt subjectiva sense pensar en una realitat abstracta. Per ell les sensacions i els colors eren la clau. La vida s’havia de descriure i viure, mentre que pel seu pol oposat semblant l’existència es vivia estudiant-la.
L’abstracció i la realitat sempre a partir del jo, una exaltació de l’individualisme que serví per tancar èpoques. Quan el 3 de juny de 1798 s’apagà Giacomo Casanova, no faltava ni un any perquè la Sereníssima perdés la seva independència a mans de Napoleó, qui fou coronat l’any 1804, quan Kant exhalà el darrer sospir, on sinó, a Konigsberg, que malgrat el canvi de nom segueix conservant la seva tomba al costat de la catedral, un dels pocs símbols alemanys que els soviètics respectaren quan caigué la ciutat. Alguns homes admiraven la veritat com a divisa humana.

JORDI COROMINAS I JULIÁN

12 de noviembre de 2007