lunes, 27 de abril de 2009

Emulsió de ferro de Sebastià Jovani en Bcn Week


Crim, música, nit i Gràcia
Emulsió de ferro


Les èpoques històriques són una mica com els K7s: si les tractes molt s’acaben deformant i s’espatllen. El cas contrari porta oblit i destrucció. Encenem la cinta d’Emulsió de ferro i la música narrativa ens transporta a la Gràcia de novembre de 1976, pocs dies abans del primer aniversari de la mort de Franco. No importa el gallec fill de puta. Interessa un cadàver que uns senyors deixen a la plaça del Raspall, centre neuràlgic de la comunitat gitana del barri.

El cos perforat i tatuat és el punt de sortida d’una novel•la polifònica on tots els personatges semblen buscar quelcom sense trobar-ho. El cas exerceix l’energia de la troballa en el doble sentit de resolució detectivesca i vital. Per això, a més d’estranyes lògies maçòniques i residus d’un altre temps que agonitza, la novel•la de Sebastià Jovani (Barcelona, 1977) és un recorregut que neix com l’odissea de Víctor Neige, investigador a temps parcial i clarinetista, per anar més enllà al permetre’ns caminar per una Barcelona soterrada en unes interessants clavegueres instal•lades a la superfície. No fan pudor, però als que encara manen els disgusta que els aires innovadors, els que desitgen normalitat sense putrefaccions feixistes, circulin, investiguin i sàpiguen més amb mètodes simples: caminar i sobreviure, preguntar i deixar, per molt que en Neige sigui un impacient, que les coses passin.

L’enigma inicial produirà una setmana de deliri amb trets, drogues, concerts, bogeria policial, baralles, sexe, viatges amb elements lisèrgics, carajillos al resolís, situacions absurdes i un final lògic i, perquè tants cops hem d’emprar aquesta maleïda paraula?, trepidant. Enumerats d’aquesta manera podria donar la sensació que els elements que teixeixen la trama són volàtils i espectaculars, Hollywood banal. No. A Emulsió de ferro tot flueix sense que les contínues agitacions del relat escandalitzin. Succeeixen amb naturalitat, d’una forma sincera que dóna encara més versemblança al context, sensació reforçada per l’ús del català i el castellà, llengua que omple la meitat del text entre informes policials, Alastairs metafísics del gran poder i una formosa teutona exercint de tendra femme fatale. A més de bilingüisme també hi ha romaní gracienc i moltes portes. El pobre Víctor Nubla –perdó, Neige– sent raresa quan en veu la seva casa sense, senyal inequívoca d’una existència on tothom entra durant un instant que ha de concloure per obrir una nova era que foragiti les deixalles d’un esquelet tradicionalista i nacional-catòlic a la paperera de la Història.

Emulsió de ferro
Sebastià Jovani, La Magrana, 2009