viernes, 24 de abril de 2009

FEM PAIS BCN WEEK 74


by Jordi Corominas i Julián and Núria Ferrer

“Sí, sóc la veu del Bruce Willis. Quan vaig a comprar les venedores m’ho pregunten. Em reconeixen i clar, al barri sóc el Bruce, ningú em coneix pel meu nom. M’agrada molt la meva feina i és un honor ser identificat amb un actor carismàtic”.
(Ramón Langa, doblador de Bruce Willis)

“De fet penso que és una vergonya que pel doblatge molts no entenguin els motius interpretatius que han permès a Penélope Cruz guanyar l’Oscar. Qui vegi la pel•lícula en català es perdrà molts matisos que donen forma al personatge de Maria Helena, una histèrica espanyola que només pot valorarse des de la llengua emprada per l’actriu. La histèria no va per barris, sinó per llengü̈es. Em parlaves de la teva perplexitat quan de petit escoltares un ‘fills de puta’ dit per l’Indiana Jones. ‘Hijos de puta’ és millor. Però això només és una vessant més del conflicte”.
(Client del Raïm opinant sobre determinats aspectes del doblatge)

“It seems logical that, if you’re going to dub or subtitle films to be distributed in Catalunya, at least 50% would be in Catalan. That being said, I’d rather see us step away from these politico-nationalistic arguments and move instead towards the separation of art from politics and money. If the majors don’t want to play ball and refuse to distribute here, fuck them. We don’t need to see another sequel to The Fast and the Furious. It might do us good to get cut off from Hollywood. Necessity is the mother of invention, no? With less of the foreign garbage being pumped into our systems, Catalan cinema can focus on its own voice and style. Our true isolation as a country ended a long time ago. We no longer have to stare with mouths open at these shit novelty products of dubbed movies. We travel, we are artists, we try to get closer and closer to the truth. As a viewer as well as a creator, I am interested in the original work of art, not in a knockoff that’s meant to make it easier for me to understand. What do we ever truly understand?”
(Montse Pons, documentary filmmaker and writer)

“In terms of language-education tools, there are few more powerful than the motion picture. Film allows viewers a window onto the common usage, the idioms, and the cultural knowledge embedded in a language. That’s something you can’t learn from books. If you don’t have the opportunity to go to a foreign country and engage with native populations, where else but the cinema can you achieve this immersion? Dubbing makes people lazy students and isolates them from the body of linguistic knowledge made available over the past century through the globalisation of the film industry. Think of how many imaginary voyages you have taken to parts unknown. Think how intimately you have known characters whose real-life counterparts you would never come across. How could you possibly dub a movie like Lock, Stock and Two Smoking Barrels and still absorb the education it has to offer?”
(Sarah Fallows, Professor of English, University of Barcelona)

“Sóc català i entenc que hi hagi gent que s’hagi de guanyar els quartos amb el doblatge. Mira en Boixaderas, a vegades fins i tot somnio amb la seva veu. Visca la terra i tot el que vulguis; ara bé, no és el mateix escoltar els nostres dobladors que sentir la veritable ona vocal de determinats actors. Marcello Mastroianni fou doblat a les seves primeres pel•lícules per Nino Manfredi i Alberto Sordi. Des d’Una Domenica d’agosto fins a La Dolce vita van deu anys on l’actor guanyà el dret a usar la seva meravellosa veu. Veure doblades les obres on surt el gran Marcello, penso en 8 ½ o en Divorzio all’italiana, és un pecat mereixedor de qualsevol condemna”.
(Isidor Rodisi, funcionari municipal)

“Look, I wouldn’t want Katzenberg to hear me say this, but the take is all about how well you deliver on the story and the characters. The people want to see something they can follow and heroes they can identify with. Sound, performance, semantic or emotional precision... maybe they make a movie better, but they’re not what gets people into theaters. This is entertainment. Language doesn’t really matter.”
(Junior exec, DreamWorks SKG)

“Why don’t they dub music, that’s what I want to know. It would really cut down on the number of street musicians with interesting renditions of ‘Parararar ra Bamba’ and ‘Hey Yúd’.”
(Jared Coffey, bus rider, Barceloneta)

“Don’t make it bad. Alain Delon és l’ídol de la meva besàvia. Sempre diu que la seva veu de bell ferèstec la fascinava, però que només la podia sentir quan anava a Perpinyà, on obres com La piscine –on gairebé feia l’amor amb Romy Schneider, sí, sí, la emperatriz!– la feien caure de cul entre bellesa i to vocal sensual, rodolí! Alain Delon joue trés bien au football, Alain Delon est une star du rock and roll, Alain Delon est le general de Napoleon”.
(Jaume Rovira, nen superdotat de Cantallops d’Avinyonet)

“Vaig arribar a Barcelona fa cinc anys. Ara semblo un català de la ceba, cada dissabte menjo calçots a masies rurals, existeixen les masies urbanes? Roberto Rossellini hauria de ser considerat una espècie de pare de la humanitat. Sort que els temps canvien. A l’Espanya de Franco Viaggio in Italia era Te querré siempre. A Le mèpris, de Jean Luc Godard, els protagonistes surten del cinema i l’espectador veu el rètol del film del director italià. Us l’imagineu amb la seva traducció castellana? Hagués estat lamentable. Aquest és un dels mals ignorats: amb el doblatge es desvirtua el missatge i la veritat de l’obra artística”.
(Felice Gimondi, homme fatale del Poblenou)

“Lo recuerdo y me río. Singing in the rain, la rubia y la morena. Una tonta, la otra guapa y buena cantante. Venga morena, pisa con garbo, déjale tu voz a la pavisosa. ¡Es mía, he dicho que no la compartiría! Hazlo o te echamos. Vale, tú ganas. Debbie Reynolds presta su poderío. Los aplausos van para la rubia. Le piden que cante en directo. La morena escondida entona la melodía mientras la falsa triunfadora gesticula como una imbécil. Se alza el telón. Se descubre el pastel y el público estalla en una sonora carcajada. Escuchar a un buen actor doblado es como escuchar canciones inglesas en castellano. Se pierde forma y esencia, la belleza adelgaza y la estructura de la frase, cualquier acto verbal tiene métrica en su seno, se suma, aunque sólo sea un poco, al camino de la antología del disparate”.
(Enrique Complicado, crítico de cine de El norte de Singerlin)

“At a time when people were freed from the relatively isolated period of the “cultural revolution” (1966-76), reading the “Scar Literature” (which recounted many people’s sufferings and ordeals during those stormy years), reciting the experimental and sentimental “Obscure Poetry,” and watching dubbed foreign films became the hottest fads. Among the most popular dubbed foreign films were Hamlet, directed and acted by Laurence Olivier in 1948, Jane Eyre, directed by Delbert Mann in 1970, Zorro, starring French actor Alain Delon, the British-French film La Grande Vadrouille, directed by Gerard Oury, the film version of Charles Dickens’ Great Expectations, directed by David Lean, Death on the Nile, directed by John Guillermin, and the Japanese action/adventure Cops and Thugs, directed by Kinji Fukasaku and starring The Japanese Clint Eastwood, Ken Takakura.”
(From “Golden Dubbing Age Falls on Deaf Ears”, China Daily, 2003-12-19)

“Me gustan los chinos porque son la realidad”.
(David Carten, Manager de Sustainable Energy)