domingo, 8 de noviembre de 2009

El misteris d'una casa en Bagant



Els misteris d’una casa

Resultarà que escriure les meves ja habituals línies a la revista és un procés psicoanalític de recerca d’un passat que conec i em fa pensar. Quan tenia dos anys l’asma feu que la meva família abandonés l’estiueig a Sitges i vinguéssim a Palautordera. El metge recomanà aire de muntanya. Ara no pateixo cap tipus de malaltia bronquial i l’únic desig que tinc quan arriba l’estiu és traslladar-me a Can sis dits i sentir-me lliure entre l’espai i el silenci. No sé si us heu plantejat quin misteri amaga casa vostra. Jo ho faig constantment amb la meva. Can sis dits? Com deuria ser el seu propietari? Un monstre amb deformitats? No ho crec. Seria un intel·lectual rural? La finestra amb l’escaire i el cartabò demostra que potser va pertànyer a la francmaçoneria. Fou ell o un dels successors? No ho puc saber, només deixo volar la imaginació d’un passat impossible de retrobar malgrat la finestra del pis de dalt, datada a mitjans del segle XVII i considerada patrimoni del poble, element arquitectònic intocable, pedra que només podran cancel·lar les habituals bretolades dels humans.

Una cosa és el que fórem i férem, l’altra és construir en temps present. Deixeu-me ser romàntic. Quan tanquem la porta s’obre un món privat. El passadís amb les bicicletes, el rebost amb conserves, el menjador i, finalment- no us deixaré pujar al meu pis, no de moment- el jardí, on sóc feliç per la bellesa que som capaços de crear amb els colors i la jardineria. Una quadrícula esdevé graciosa entre murs pintats amb vivesa i flors selectes que ma mare mima amb cura providencial. M’assec al porxo, llegeixo al diari i sento l’aigua córrer i alimentar natura. No m’importa el gat negre que em mira amb els seus ulls groguencs i profunds. És un amic sense parla al costat de l’antiga xemeneia, on fa dècades les gallines m’embogien i ara s’accionen botons per cuinar calent i no passar fred a l’hivern, estació de joia a la infància, Carrer Major amb fanals i reis que no eren els pares ni monàrquics. Els tres mesos de fred s’han transformat en refugi i ràbia per no poder pujar amb més freqüència al lloc que estimo i que un dia ocuparé dotze mesos, perquè una cosa és la ciutat i la seva agitació, però la pau i el torrent creatiu que m’atorga Palautordera és paraula divina. Us ho diu un laic.

JORDI COROMINAS I JULIÁN
foto:JCJ

4 comentarios:

u minúscula dijo...

jejeej, tienes que añadir una nueva pestañita en tus opciones

una tipo: pseee

si no no tiene gracia, hombre

como se hace?

igual pongo un dia en los corpusculos como opciones:

menudo cagarro
esto es una mierda pinchada en un palo
que te has fumado?

jeje besitos corominas

Jordi dijo...

jajajajaa, fumé vitaminas de esas chulas, lo puedo cambiar en la edicion, lo de guay es peor que pegar al pony loopoético

besotes u Mayúscula

Jordi dijo...

M'agrada com escrius en català. A mi també m'agrada de tan en tan passar-me al català per escriure i variar. La llengua diària, o millor dit, la materna. jajaja
Les meves sinceres felicitacions de veritat !

Jordi dijo...

ja saps, en el meu cas és bo com a divertimento,si bé em toca més del que sembla. Després d'escriure dues novel.les en català ja tenia molt clara la voluntat d'anar cap al castellà....i així continuem.

una abraçada


Jordi