El misteris d'una casa en Bagant

Els misteris d’una casa

Resultarà que escriure les meves ja habituals línies a la revista és un procés psicoanalític de recerca d’un passat que conec i em fa pensar. Quan tenia dos anys l’asma feu que la meva família abandonés l’estiueig a Sitges i vinguéssim a Palautordera. El metge recomanà aire de muntanya. Ara no pateixo cap tipus de malaltia bronquial i l’únic desig que tinc quan arriba l’estiu és traslladar-me a Can sis dits i sentir-me lliure entre l’espai i el silenci. No sé si us heu plantejat quin misteri amaga casa vostra. Jo ho faig constantment amb la meva. Can sis dits? Com deuria ser el seu propietari? Un monstre amb deformitats? No ho crec. Seria un intel·lectual rural? La finestra amb l’escaire i el cartabò demostra que potser va pertànyer a la francmaçoneria. Fou ell o un dels successors? No ho puc saber, només deixo volar la imaginació d’un passat impossible de retrobar malgrat la finestra del pis de dalt, datada a mitjans del segle XVII i considerada patrimoni del poble, element arquitectònic intocable, pedra que només podran cancel·lar les habituals bretolades dels humans.

Una cosa és el que fórem i férem, l’altra és construir en temps present. Deixeu-me ser romàntic. Quan tanquem la porta s’obre un món privat. El passadís amb les bicicletes, el rebost amb conserves, el menjador i, finalment- no us deixaré pujar al meu pis, no de moment- el jardí, on sóc feliç per la bellesa que som capaços de crear amb els colors i la jardineria. Una quadrícula esdevé graciosa entre murs pintats amb vivesa i flors selectes que ma mare mima amb cura providencial. M’assec al porxo, llegeixo al diari i sento l’aigua córrer i alimentar natura. No m’importa el gat negre que em mira amb els seus ulls groguencs i profunds. És un amic sense parla al costat de l’antiga xemeneia, on fa dècades les gallines m’embogien i ara s’accionen botons per cuinar calent i no passar fred a l’hivern, estació de joia a la infància, Carrer Major amb fanals i reis que no eren els pares ni monàrquics. Els tres mesos de fred s’han transformat en refugi i ràbia per no poder pujar amb més freqüència al lloc que estimo i que un dia ocuparé dotze mesos, perquè una cosa és la ciutat i la seva agitació, però la pau i el torrent creatiu que m’atorga Palautordera és paraula divina. Us ho diu un laic.

JORDI COROMINAS I JULIÁN
foto:JCJ