És negre i parla català: love story de l'immigrant i la ceba en Bcn Week

És negre i parla català: love story de l’ immigrant i la ceba by Jean Martin du Bruit

La darrera polèmica sobre l’empadronament dels immigrants a Vic amaga una realitat important del medi rural català: els nous vinguts d’altres fronteres s’adapten millor a la ceba que no pas a la gran ciutat. L’alt grau d’integració lingüística crea una triple realitat que gran part dels mass media ignoren o tracten amb ben poc interès perquè privilegien Barcelona com a metàfora de tot el País, error immens que cada generació repeteix.

Passo el cap de setmana a Santa Maria de Palautordera, localitat del Vallés Oriental, i em dedico a passejar com si fos un pervertit. M’amago el rostre i camino. Vull observar com es relacionen els nens de la multiculturalitat, saber si s’entenen amb gests o amb paraules. M’assec al banc d’un parc. Tots volen ser Xavi, Iniesta i Messi mentre els colors i les faccions es mesclen enmig de la pilota. Un xic que conec des del seu naixement pronuncia vocables d’estranya sonoritat al seu amic eslau. Pep! Què collons dius? La resposta demostra la nostra animalitat i la capacitat d’aprendre quan som petits. En Pep, qui sap si un futur Guardiola, té mínimes nocions de rus perquè el Dimitri és veí seu i molts cops juguen junts a casa o al carrer, eina fonamental per entendre com les llengües es mesclen i els nou vinguts aprenen sense problemes el català, doncs l’ambient als pobles és molt més relaxat i proper, tothom es coneix, l’espai és reduït i la comunicació esdevé fluïda en un tres i no res.

Conec bé l’avinguda del Remei, just al costat de l’ermita. Uns vailets salten i es burlen del més petit de tots, ram, ram, ram, pataplam. Quinze metres més enllà, on comença Sant Esteve, dues nenes competeixen amb les bicicletes. La negreta somriu a la seva pàl·lida companya. L’aire i la llibertat de no veure limitada la seva vida lúdica a les quatre parets familiars genera els engranatges de la plàcida i positiva convivència, globalitat idíl·lica, doble acceptació, adaptació i benvinguda.

L’altre element decisiu és l’escola. Seria patètic no assolir altes fites de coneixement lingüístic amb el sistema educatiu actual. El català n’és el centre i sense ell poc es pot fer. No obstant això el punt interessant és trobar-nos davant una separació generacional. En Mamadou conversa amb els seus pares en senegalès, l’idioma de la llar, però com ha nascut a l’Hospital Clínic, té cinc anys, és un català més que s’expressa a l’exterior en la nostra llengua, característica que el diferencia dels seus parents, arribats a terres llunyanes i obligats com qui diu a reforçar els vincles del clan per poder sortir endavant i sacrificar-se pel benestar dels fills, hereus del canvi envers l’harmonia ètnica, sortoses criatures que mitjançant la solidaritat i un clima social gens enrarit creixeran i seran rics per la seva capacitat de moure’s pel món parlant un mínim de tres idiomes: català, castellà i la parla dels seus avantpassats d’altres paratges terrestres.

A Santa Maria de Palautordera ningú reparteix hòsties ni propugna un veritable odi. Les pintades independentistes que omplen murs i més murs són bretolades que representen un sentiment que no té veritable incidència en les relacions humanes. Ambdós grups eterns de la nostra porció de la pell de brau es donen la mà, no hi ha conflicte. Els grafits son pedres d’irrealitat, símbols que demostren com el segle XXI viu dues dimensions en un mateix àmbit. La quotidianitat avança i els eslògans accentuen la resistència d’una política estèril amb nul crèdit pel ciutadà, creador d’un món palpable ben diferent al que dibuixen les altes esferes des del seu cinisme crònic.