Alicia, el passeig i el límit en la Revista Bagant

Alícia, el passeig i el límit, per Jordi Corominas i Julián

Avui feia el meu habitual passeig pel poble. És una activitat que em relaxa just abans de dinar. Surto de casa vora les dues del migdia, avanço pel Remei, arribo a la frontera amb Sant Esteve i baixo cap a la piscina, des d’on pujo i completo el cercle virtuós. Normalment el recorregut dura menys de mitja hora, però quan el sol acompanya agafo la màquina de fotos i em dedico a copsar petits detalls que m’enlluernen. Hauríeu de pensar més en ells. No importa gaire si són flors, violes o romaní. Hi són, i molts cops els ignorem perquè anem massa atrafegats i oblidem que una de les essències del nostre pas per aquest planeta és caminar tranquils per a conèixer quins són els límits que ens envolten, factor cabdal si volem anar més enllà i créixer mentre avancem cap a un estat superior de la nostra consciència vital.

L’exemple que sempre prenc cap a l’alba de noves fites és la petita Alícia de Lewis Carroll. Ficar-se a un forat, caure envers allò que desconeixem i deixar que la màgia actuï cofoia. Potser ella ha sigut el motiu pel que m’he capbussat a un dels laterals que obren camí cap a la natura, sempre present i sempre assumida com quelcom que decora. El problema és que ara hi penetrem amb por, com si fos una bèstia amb quatre caps que ens pot menjar si badem una mica. Entre arbres, pedres i cargols he trobat fundes de preservatius, burilles de cigarrets i fins i tot una nina de plàstic. Aquests elements indiquen activitat humana subversiva. La normalitat condemnaria les pràctiques que simbolitzen, però potser hauríem de ser més comprensius i entendre que els residus de sexe a la muntanya són la simple escapatòria de joves que per culpa de la nostra societat han d’escapar-se fora de casa per a poder gaudir en pau, sense mirades que embruteixin un acte que ens porta al món. El retret i la moral convencional obstaculitzen possibilitats meravelloses que massa vegades trenquen somnis. L’horitzó no existeix, és una quimera visual. Voleu lliures, deixeu-vos emportar i penseu que les barreres s’han creat per a ser demolides amb elegància. El meu únic error mentre passejo abans de dinar és repetir sempre la mateixa ruta i no perdre’m acceptant que sempre es torna perquè mai ens abandonem.