FEM PAIS en el nuevo BCNWEEK

Fem Pais es una columna de cine donde a partir de una película se desglosan ciertos aspectos de la mentalidad barcelonesa y catalana....para el primer número de la nueva etapa optamos, la otra columna la escribe Núria Ferrer en inglés, por Vicky Cristina Barcelona, previsible elección que a bien seguro provocará la curiosidad de muchos lectores impacientes por leer lo mismo de siempre. Pero me da que no será así, juzgad vosotros mismos.

A vueltas con la identity
Identity és un concurs televisiu on el participant s’enfronta al repte d’endevinar la professió de vàries persones a partir de petits detalls, tot ben amanit amb músiques estridents, llums que provoquen maldecap i un presentador que sembla un macarra de barri.
Catalan identity es el nom del màster que la Vicky, Rebeca Hall, estudiarà a Barcelona, on arriba amb la seva amiga Cristina. Navegant per vàries webs universitàries he vist frustrat el meu desig de seguir els passos de l’amiga de la Scarlett. No sé on puc inscriure’m, com tampoc sé molt bé en que consistiria el programa de tan estrafalari curs.
Si la realitat fos com a Vicky Cristina Barcelona ens espantaríem i cridaríem pel carrer. A la nova Spanish identity, on els individus tenen noms típics de culebrón venezolano, l’educació i els poliglotes van agafats de la mà. In english Maria Elena! When Cristina is at home you must speak english! Deuen ser efectes d’haver guanyat l’Eurocopa i Wimbledon, però em sobtà tanta sofisticació en el macho ibérico Bardem- Juan Antonio. Ens hem transformat antropològicament en bèsties perfectes. Un espanyol del segle XX hagués dit: A ver, ¡Maria Elena! ¡Coño! ¡Habla el puto inglés de los cojones! ¿No ves que Cristina no entiende un carajo de español? Un del XXI també.
BCN identity és una ciutat que és una marca, que és un concurs, que a vegades sembla un parc temàtic i un joc d’ordinador. Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen rebé dos milions de pressupost municipal i els efectes es noten des del primer fotograma. No s’exalta Barcelona: es ven BCN, meravellós teixit urbà on fins i tot les putes del Carrer Robadors semblen poesia i no la veritable misèria d’un barri falsament reformat on un altre cineasta, Alejandro González Iñárritu, roda una pel·lícula on tot seran flors i violes i romaní, ai sí!
El barceloní, preocupat per com deixen part de la seva identity a la gran pantalla, ha acudit en massa al cine. Abans la pela era la pela. Vicky Cristina constata l’existència d’un tipus de ciutadà enganyat pels cants de sirena municipal, homes i dones que han pagat doblement el darrer film del geni de Manhattan. Primer, amb els seus impostos mitjançant la decisió de l’alcalde i els dos milions ja esmentats. Segon, anant a les sales i gastant en temps de crisis els set euros de rigor per veure una obra on he trobat la BCN de sempre i he descobert noves zones de la ciutat. La BCN de sempre es l’eterna aposta turística amb Gaudí com a màxima expressió de la catalan identity i la Rambla com la millor terrassa del món per consumir litres i litres de sangria, sense cerveza-beer.. Les noves zones són un mirall trencat de mentida per a l’espectador mundial, veritable concursant d’aquesta identity de pa sucat amb oli. A BCN segons Woody Allen, amb Hereu d’apuntador invisible, vivim a Pedralbes, mengem a restaurants de primera i podem protagonitzar, única realitat perquè passa a tot arreu, aventures excepcionals, reclam sense fre a Itàlia que ara eixamplem, i això que el cinema era un invent sense futur!, a tota la Via làctia, gran enamorada de BCN sense conèixer Barcelona.

JORDI COROMINAS I JULIÁN

BCNWEEK, SEPTEMBER 2008, N 68