El buit de l'autobús en la Revista Bagant

El buit de l’autobús, per Jordi Corominas i Julián

La veritat és que aquest mes tenia molts dubtes al voltant del meu article. Ha sigut un estiu on ens han continuat enganyant amb notícies irrellevants. La premsa parlava de la calor com si fos una anomalia, com si tots fóssim rucs i de cop i volta haguéssim oblidat que ens trobàvem en ple estiu. Deixant de banda aquestes foteses us comunico que la motivació del meu text ha sorgit avui. És primer de setembre i sempre recordo aquesta data perquè començà la Segona Guerra Mundial, però tranquils, no patiu, no em mouré per conflictes armats, sinó més aviat per un que em sembla de sentit comú.
Estic empadronat a Palautordera i per motius laborals pujo i baixo constantment, de Barcelona al poble i sant tornem-hi. M’agrada que l’estació es trobi fora del nucli urbà perquè d’aquesta manera preservem la seva bellesa, envoltada de natura i d’un cert punt especial que es ben difícil de trobar a altres indrets. Mantenir aquesta atmosfera implica que per arribar a Santa Maria cal tenir cotxe o esperar el petit autobús que enllaça els serveis ferroviaris amb la localitat. No tinc cap queixa ni dels conductors ni de les parades. Sempre arribo puntual i sóc a casa en un tres i no res, però el cap de setmana hi ha una taca que no sé si depèn de la companyia o de l’Ajuntament, doncs no sé qui gestiona el transport.

De dotze a cinc no para cap autobús a l’estació, i em sembla surrealista, doncs és en aquells instants quan arriba més gent. Aquest interval sense vehicle motoritzat comporta que els viatgers hagin de fer veritables esforços d’inventiva, com si de cop i volta durant un breu lapse de temps tornéssim a un passat gairebé prehistòric. En el meu cas concret solc caminar el tram que va del Rodalies al poble, i us juro que tot és molt bonic i que em distrec amb la bellesa dels camps i el progrés de la collita. Podria fer un cant a les meravelles del món rural i dels indubtables beneficis de passejar entre les pujades i baixades de l’asfalt. Arribo a casa i els pulmons respiren, sóc un home nou que ha malgastat mitja hora de la seva existència per culpa d’una administració deficient que desitja que renovem el noble art de l’autostop i la saludable afició a moure les cames i reforçar-les.

No crec que sigui gaire complicat omplir un horari necessari per a moltes persones que no tenen la sort de disposar de familiars amb automòbil. Tot milloraria i no hauria d’escriure articles de caire social destinats a no servir malgrat protestar sigui comprensible i lògics perquè les circumstàncies són ridícules. Fer esport és una decisió personal, traslladar-me on visc un imperatiu. Oi que m’enteneu?