Este pasado domingo el Punt-Avui se hizo eco del libro juntándolo con otro texto de Elsa Plaza que, más o menos coincide, aunque desde otra perspectiva, con mis conclusiones. Magníficos augurios para que la nueva criatura empiece a caminar aun antes de ver la luz pública.
L'assassina que mai va existir
Dos llibres desmunten, ara, pedra a pedra la història de la Vampira del Raval, de moda a Barcelona
Enriqueta Martí no va matar cap nen, ni va morir assassinada
La història del segrest de la nena Tereseta és certa, poca cosa més
La premsa del moment va crear un monstre que ara s'ha recuperat
“Aquí a prop va viure la pitjor assassina en sèrie d'Europa; li diuen la Vampira de Barcelona”, explica el guia. A les portes de l'església de Sant Just, a prop de l'Ajuntament, una trentena de persones que han pagat 16 euros per fer una “ruta vampírica” pel barri Gòtic escolten amb lleus variacions un relat que els últims anys ha esdevingut canònic: a la Barcelona de principis del segle XX, Enriqueta Martí matava criatures per treure'ls el sagí i la sang amb què feia ungüents que després venia a rics convençuts dels seus poders curatius.
“Tot es va destapar quan, el febrer del 1912, va desaparèixer una nena de cinc anys i de casa bona, Tereseta Guitart, que 17 dies després, i prèvia denúncia d'una veïna, va ser rescatada d'un pis del número 29 del carrer Ponent, avui Joaquim Costa, on vivia Enriqueta Martí amb el seu pare octogenari i una altra nena –continua el guia–. A la casa, es van trobar robes tacades de sang i ungüents, i, tant allà com en altres domicilis anteriors, ossos de nens.” No se sap quants va matar la vampira: “potser 10 o potser 70”. Però, d'una banda, l'enfonsament del Titanic, setmanes després, que va acabar desviant l'atenció dels mitjans, i de l'altra, les pressions dels poderosos clients de la dona van funcionar i tot es va tapar. També la seva mort a la presó, on va ser assassinada misteriosament abans del judici, qui sap si perquè sabia massa.
El guia condueix el grup fins a un portal del carrer Palma de Sant Just, que desemboca en la placeta de l'església, i explica que aquí havia viscut Enriqueta Martí en un pis on es van trobar mans i peus de diversos cossos. Si no mostra el portal del domicili on es va trobar la nena segrestada –que és al Raval, no al Gòtic– és perquè ha estat reformat, diu, mentre que aquest es conserva tal com era fa un segle.
“Mentida!”, crida des d'un pis del davant algú que hi insistirà vàries vegades, fins que el guia opta per allunyar-se. I té raó, l'aixafaguitarres. Tot i que els últims anys aquest relat s'ha explicat fins a l'extenuació arreu, ha alimentat algun best-seller i fins i tot un musical d'èxit i ha esdevingut un atractiu turístic més de Barcelona, no és més que una formidable successió de mentides repetides fins que, a la manera goebbelsiana, s'han establert com a veritats que valen tant per a rutes turístiques com per a articles als diaris. O, sí, per a la Wikipedia.
La història del segrest de la nena Tereseta és certa, però poca cosa més. Ho acredita ara la historiadora Elsa Plaza a Desmontando el caso de la Vampira del Raval. Misoginia y clasismo en la Barcelona modernista(Icaria), el primer assaig dedicat al tema, i reblarà el clau un altre que l'escriptor Jordi Corominas ja té enllestit i l'editorial Sílex publicarà a l'octubre.
El retrat que Plaza, que s'ha passat deu anys investigant la història, fa de Martí és als antípodes del monstre que, des de la seva detenció, va construir la premsa de l'època i que s'ha recuperat ara. “Sí que desapareixien infants”, explica Plaza, però no acabaven convertits en ungüents, sinó explotats en fàbriques de vidre a França o en prostíbuls. “Enriqueta Martí va ser una cap de turc” en què personificar el mal que representava aquest tracte als menors tan escampat.
Aquest era l'escenari dels fets, la Barcelona més misèrrima, on infants i dones eren víctimes recurrents d'agressions de tota mena. Una Barcelona on la prostitució, única opció laboral possible per a moltes, la incentivaven les autoritats, que expedien certificats de salut que calia mostrar al client i que, malgrat la prohibició d'exercir fins a la majoria d'edat, els 23 anys, “de vegades fins i tot s'estenien a nenes”, diu Plaza.
Al caldo de cultiu cal sumar-hi, hi afegeix Corominas, la proximitat en el temps de diversos assassinats de nens que es difonien de forma oral entre una població que a Barcelona arribava al 39% d'analfabetisme. El més conegut: el crim de Gador (Almeria), origen de la llegenda de l'home del sac, ocorregut dos anys abans.
El cas va estar marcat, a més, per una instrucció policial matussera. Tant, que la investigació per trobar la nena no va començar fins 11 dies després que se'n denunciés la desaparició, perquè el delegat policial del districte, José Serrano de la Pedrosa, va preferir esperar a la fi del carnaval. Tant que, dies després de la detenció de Martí, van entrar a robar al seu pis, que se suposava sota vigilància policial, i arran d'això es va efectuar un segon registre en què, llavors sí, es van trobar draps tacats de sang i uns ossos que es va dir que eren d'infants.
La troballa es va fer just quan ja s'havien aclarit alguns dels misteris del cas. Com ara el de l'altra nena que vivia amb la dona, Angeleta, en realitat una filla de la germana del seu exmarit de què ella es feia càrrec. O el d'un altre nen que abans també havia viscut amb Enriqueta i que es va pensar que podria haver estat una de les seves víctimes i que va resultar que també era fill de la cunyada i que seguia viu. Enriqueta havia tingut un nen propi, Alejandro, que havia mort als pocs mesos. “Va morir de malnutrició. Avui, potser hi haurien intervingut els serveis socials i tot hauria estat diferent”, diu Corominas. Tant ell com Plaza conclouen el mateix: al certificat de defunció del fill propi, Martí va posar el nom del fill de la cunyada, Benedito Claramunt, per evitar així que, en el futur, a aquest el poguessin cridar a files. D'aquí que es pensés primer que el nebot era mort. “Li havia estat fent favors a la cunyada, que havia tingut el nen i la nena sent ja vídua”, diu la historiadora.
El llibre de Plaza revela, igualment, que el segon registre i l'aparició dels ossos també van coincidir amb l'esclat d'un cas de prostitució de menors al mateix barri que esquitxava diversos policies, entre els quals el mateix delegat, Serrano de la Pedrosa. Martí va servir d'arbre que impedia veure el bosc.
N'hi ha més. El tal Pepet o Joanet, depèn de la versió, amb qui també s'havia vist mendicar l'Enriqueta, i que se suposava que havia escorxat al menjador perquè així ho havia declarat la nena Angeleta (o això deien les cròniques), seguia viu, també. Els suposats contactes amb la classe alta de la dona es van inferir del fet que li van trobar una llista per saber a qui demanar els bons que els regidors repartien als pobres –“l'única ajuda social que hi havia”, apunta Plaza– i un parell de cartes en què l'exmarit, pintor, demanava protecció com a artista a membres de l'alta societat. La sang del ganivet trobat també al pis era òxid. Els ossos eren de petits animals, menys un parell que sí que eren humans, però corresponien a un adult i havien estat més de 20 anys enterrats. “Era habitual usar-los d'amulets”, explica Plaza, que posa els punts sobre les is: “L'Enriqueta feia d'alcavota i mainadera, ajudava en els parts i practicava avortaments, i va fer de proxeneta, però no va matar ningú.”
A Martí només van arribar a jutjar-la, i condemnar-la, per haver prostituït una noia de 17 anys, un afer que tenia pendent. Hi va haver un judici pel segrest de la Tereseta, en què van ser absolts el pare, l'exmarit i un amant de la dona. Però ella va morir abans a la presó. No pas assassinada, sinó víctima d'un càncer d'úter. El mateix que li causava les hemorràgies vaginals que expliquen els draps tacats de sang. Ah, i no, el de la ruta pel Gòtic no és cap dels antics domicilis de la Martí que van ser registrats.
Queden incògnites, és clar. Entre altres coses perquè el sumari s'ha perdut, el que també ha atiat teories conspiratives. “Als arxius de Barcelona, a banda del que es va perdre en el franquisme, no podien guardar-ho tot i es cremaven documents de forma habitual”, explica Plaza. El principal enigma pendent és el motiu del rapte de la Tereseta, a qui es va rescatar en bon estat de salut. Martí sempre va al·legar que l'havia trobat sola al carrer i li havia fet pena. “No ho sabrem mai”, admet Corominas, que aventura una hipòtesi: “Estava molt malalta; potser ja sabia que es moria i abans li volia buscar una companya a l'Angeleta.” Plaza entén que “no es pot descartar res”, ni que la usés per mendicar ni tampoc que volgués vendre-la, però coincideix amb Corominas que “possiblement arrossegava algun trastorn relacionat amb la maternitat pel fill perdut” i mai diagnosticat. Potser. En tot cas, entre les portes que els indicis deixen obertes, no n'hi ha cap que permeti arribar, ni apropar-se, a la despietada assassina que s'ha posat de moda a Barcelona.
Un precedent del cas Raval
L'afer Enriqueta Martí és un precedent d'una altra febrada que, 85 anys després, va sacsejar Barcelona: el denominat cas Raval, amb el mateix barri com a escenari i també el clam per la protecció de la infància com a coartada dels excessos policials, judicials i periodístics que van propiciar un nou efecte bola de neu que incloïa, un cop més, la demonització de la pobresa. L'estiu del 1997, es va anunciar el desmantellament d'una xarxa pederasta amb epicentre al Raval. Van ser detingudes 12 persones, però, quatre anys després, només dues van ser condemnades. La resta eren innocents i no hi havia cap xarxa. Els fets els van recollir Arcadi Espada al llibre Raval. De l'amor als nens i Joaquín Jordà a la pel·lícula De nens. Les teories conspiratives, i falses, que relacionaven Enriqueta Martí, i la seva mort, amb l'alta societat barcelonina també recorden les que van decorar l'assassinat, el 1949, de la prostituta Carmen Broto, teories que Manuel Trallero i Josep Guixà van desmantellar al llibre La invención de Carmen Broto.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario