La visita de Benedicto XVI a San Giovanni in Laterano (Texto de 2006)

La visita de Benet XVI a San Giovanni in Laterano


Roma, dijous 26 de maig de l’any 2005, entre les sis i les set de la tarda.
Les següents línies pretenen ser un intent, i empro aquest terme perquè mai m’ha agradat cenyir-me a un sol gènere dins d’un text, de crònica de la visita que Joseph Ratzinger féu a la Catedral de Roma el 26 de maig de l’any 2005. Com que l’efemèride històrica es mescla amb l’anècdota personal, vaig presenciar la missa per pura casualitat, l’escrit cercarà de copsar ambdós punts de vista i assolir una mínima objectivitat, quelcom difícil donades les circumstàncies. Pot ser objectiu l’imprevist?

La cantant deia que trobava de pèssim gust la pornografia occidental i jo tenia les cames destrossades. Eren les cinc i mitja de la tarda i portava vint-i-quatre hores a Roma, de visita sentimental i, per primer cop, professional. Havia passat el meu temps entre amics, llibreries, cerveses, fotografies i una espectacular i desconcertant festa de l’aristocràcia romana a Villa Borghese entre vasos de Martini i noies amb vestits d’Armani i Dior, festa de la que recordo molt, sobretot els focs de l’entrada i la poca vergonya de l’Ottavia i d’un servidor, vestits de carrer quan la majoria, noblesse oblige, lluïa les seves millors gales. La seva classe i la meva condició d’italià adoptiu ens salvaren del clàssic safreig i del menyspreu dels diners i la finesa.
Allò havia passat, com també el llarg passeig ressacós del matí i la reunió amb una productora per parlar d’un projecte basat en l’obra poètica de Pier Paolo Pasolini, el que m’havia dut, caminant des de Termini!, fins al ric barri de Parioli, quelcom antitètic perquè Pasolini era amant de la perifèria i els seus pobres de puresa del món, amb uns resultats més aviat ambigus expressats amb el somriure de comiat, mescla de sí i no sense emoció.

Al cap d’un quart d’hora era a dalt del tramvia número 3. Em feia mandra caminar i volia veure rostres i sentir-me anònim amb altres persones sense saber on ens duien els rails; l’estona claustrofòbica, la canícula havia trucat a la porta abans d’hora, fou entretinguda gràcies a algun que altre joc de mirades i a la xerrera compulsiva d’unes andaluses que em miraven i reien sense saber que les entenia a la perfecció, el que em divertí perquè em conferia una invisibilitat visible i la certesa que la veu és la principal arma d’identificació, el que després em confirmaria un micròfon.

L’aparell de color taronja prosseguia el seu recorregut i ens apropàvem a la Porta Maggiore, des d’on era fàcil anar a Termini, a prop de l’hotel i d’un merescut bany de peus. De cop i volta, just davant de la porta amb la tomba avantguardista del forner, s’aturà i es produí el desconcert. El conductor m’explicà que rebia ordres dels seus superiors i que no podia fer-hi més, que per avui ja n’hi havia prou i que cadascú hauria de prescindir del transport públic i buscar-se la vida, el que no m’hagués importat en qualsevol altre moment, però sí aquell dia de cames destrossades i calor asfixiant.

Què fer?


La meva primera reacció fou orientar-me. Hi havia molt tràfic, i no era normal. Eren les sis de la tarda i sentia un cert clima d’histèria, d’aquells que preludien esdeveniments amb certa importància.
Sense saber ben bé perquè, vaig desestimar l’opció Termini i una vella, la clau, em digué que Santa Croce in Gerusalemme, que no veia des de feia cinc anys, era a poc menys de cinc minuts. Li vaig demanar com arribar-hi, i seguint les seves instruccions tot anà sobre rodes. Unes quantes fotos cobriren l’expedient del rècord. L’església era més majestuosa del que recordava, sensació que darrerament percebo a llocs que no he vist des de fa temps; ma mare diu que és perquè m’he fet gran i tot m’impressiona menys. Suposo que té raó.

Aleshores no hi havia ganes de fer aquesta reflexió. Havia decidit visitar el meu carrer preferit de la ciutat, el Clivo di Scauro, i m’esperaven vint minuts de passeig. La primera condició per fer-lo sense ensurts era creuar el carrer i evitar que els cotxes em seguessin la vida. Els clàxons sonaven i els conductors feien gestos ensopits de modernitat resignada.


Com que no hi havia cap altra possibilitat, vaig sortejar els metalls amb motor per esquivar l’atur de l’activitat, el que no semblava importar gaire als rellotges, que fan que res es pari i que els minuts existeixin.
Ja em trobava a un carrer sense soroll. Fals. Molts homes corrien exaltats i no entenia el motiu. Vaig preguntar a una jove. Ella no corria. No sabia res de res. Hauria de caminar un xic més per resoldre l’enigma, el que- l’asfalt s’havia buidat, la música de la tarda sonava a crepuscle i Roma tenia aire de desert fictici- s’acomplí quan el so d’uns llunyans altaveus esputà una veu didàctica i amb vocació familiar. No era un locutor de ràdio. Vaig parar l’orella amb més atenció. Era, no podia ser ningú més amb aquell discurs pedagògic i amb gestos de gran cultura, Joseph Ratzinger, el que es feia palpable, i papable, per la proximitat geogràfica, menys de mig quilòmetre, de San Giovanni in Laterano, Catedral de la Urbs.


El que no quadrava per enlloc eren les coordenades temporals. Què feia el Papa, al que molts seguíem anomenant amb el seu nom de pila perquè no ens habituàvem al recent canvi, un dijous fora del Vaticà? Quin sant queia en vint-i-sis de maig? Perquè un altre cop jo i ell, o més ben dit jo i la figura del cap de l’església catòlica?


Els meus amics de Barcelona sempre reien quan parlava de temes vaticans durant el mes de mort, interregne i resurrecció de la púrpura i la tiara. Reconec que vaig sentir una fascinació sense precedents amb els esdeveniments d’aquells dies, i no precisament pel non stop dels mitjans de comunicació. Era natural. Sentia que el que passava a Roma em pertanyia a la distància, i m’informava dia i nit, volia saber qualsevol cosa relacionada amb aquella mostra d’irracionalitat fanàtica, de molts, i dolor humà d’uns pocs.
L’altre fet era la inequívoca evocació del passat i, amb ell, del ritual, del secretisme que feia romandre mig planeta a l’atesa de notícies i amb ganes d’apostar, l’inconscient col·lectiu prengué la successió com una gran partida de ruleta al Casino de Montecarlo, quan ningú sabia res dels candidats a ocupar el tro de Sant Pere. No em pregunteu el motiu; el meu favorit era Angelo Scola, Patriarca de Venècia, i crec que ho era per italià i home amb cert passat humanista. No sabia res més.

L’altre cosa que em deixava sense paraules era intentar saber perquè un home com jo, que mentre visqué a Roma patia un fort rebuig per la institució vaticana, havia canviat tant com per sentir veritable interès per tot allò que concernia la Plaça de Sant Pere i els seus amos, el que es confirmà quan vaig comprar el bitllet d’avió i vaig pensar en anar el diumenge vint-i-nou de maig al Vaticà per veure l’espectacle de la missa i, de pas, contemplar al nou Vicari de Crist, el que, de no haver intervingut el missatger de la casualitat, no s’hagués produït perquè el nou Papa tenia aquell dia molta feina a Bari a una espècie de congrés eucarístic de l’església italiana.

Ara ho tenia, el tenia, a quatre passes.


I vaig tornar a córrer. La veu s’apropava. Parlava de Sant Pere i Sant Pau i m’agradava perquè- retòrica per retòrica, pedagogia de la convicció suau per no semblar imposada-  no els mencionava com a sants, sinó com a persones. Explicava història de la humanitat, o la seva versió d’aquesta, i ho feia com l’avi que explica contes assegut a un balancí mentre el foc crema i els nens escolten embadalits perquè els ancians tenen més experiència i descobreixen coses que els petits encara no coneixen.


Ja veia l’església i la seva façana amb Crist al centre. Per ser una missa papal i havia poca gent. No era rar. Els diaris, o això creia, no havien informat de l’esdeveniment. Veia poc més, que ja és prou, de mil persones. Seguia amb la meva cursa. L’herba de la Plaça era fresca. Unes monges em miraren. Somrigueren. Semblava un jove que tornava de la feina. Anava amb americana, una camisa blanca i texans. Calia anar bé, la fotesa d’elegant però informal, per parlar amb el productor i transmetre, aparença d’aparences, una bona impressió visual. Horrible. I cert.

Ara ja veia les tanques que separaven, com tres anys enrera a Sant Pere, el sagrat del profà. Era fàcil apropar-s’hi. Vaig optar per quedar-me a un punt on podia fotografiar tothom mirant cap a un punt, el lloc on el vell explicava la seva faula. Un rosari de monges ocupava la part central. Vestien un hàbit blau celest i al seu voltant, com si elles fossin divines protectores, molts civils les custodiaven i escoltaven les paraules de l’alemany, que jo encara no havia vist. Arribava més gent.


Calia alçar el cap. Sí, era ell i no feia la missa dins del temple. El vaig veure, petit per la distància, assegut al seu tro amb vestit i tiara de color daurat. Portava ulleres i la seva aparença era serena. Vaig prémer un botó de la màquina fotogràfica. El zoom no donava per tant. Si li feia la foto- la primera preocupació fou molt banal, ho reconec, banal i humana- em sortiria pixelada. Vaig apropar-me. Continuava lluny; podia obtenir una bona instantània si no forçava el zoom. Una, dues, tres. Ara tocava la gent, que no girava el cap. Hipnosis papal.


Benet XVI, si no li diem pel seu nou nom sempre serà Ratzinger, parlava del camí històric que els cristians recorregueren per arribar a tenir un San Giovanni in Laterano; per fer efectiva la seva oració intercalava punts de vista personals i parts de l’evangeli. Com que la cerimònia, i la plaça s’omplia de mica en mica, era popular parlava en italià, el que sorprenia a molta gent que creia que el neopurpurat només s’expressava en llatí, el que fa en actes intramuros, quan tan sols l’escolten els Cardenals.


Si parlés als fidels en llatí faria les delícies de la premsa, que des d’un principi jutjà l’antic professor de Ratisbona com un conservador recalcitrant. Dirigir-se al públic, l’univers és una obra de teatre i Joan Pau II ho entengué com si fos el mateix Pirandello, en la llengua de Virgili seria un error imperdonable. Cal que el poble entengui als sobirans i que els identifiqui pel que diuen, no per com vesteixen, el que seria espuri perquè el símbol ha d’anar acompanyat d’accions que li proporcionin prestigi.


No sóc catòlic. Si ho fos hagués aplaudit l’elecció de Benet XVI. És un home lúcid pel seus interessos i sap el que s’ha de fer- un inquisidor selecciona la informació apta,  ja deia Wilde que qui la té ostenta el poder- i coneix com ningú els fils del difícil entramat vaticà. Qui sinó per dirigir, amb o sense transició, la casa de Déu? Ells diuen que el seu món no pertany al nostre. No és Zapatero, que legisla per un país durant un breu instant històric. El Papa regeix conceptes abstractes i, aquí el que ens emprenya, ha de dictar sentència als assumptes terrenals. Pel que fa a la seva jurisdicció és impecable. Emet veredictes i escriu cartes. Parla del diví i s’atreveix amb l’humà. I aquest pontífex, perillós perquè sap, té el do del que ha obtingut un somni, per molt que digués que no volia la púrpura. És un ancià motivat i amb coneixement de causa. Ho sabien els qui l’escolliren i ho sabem els que l’observem des de fora. Regeix l’Estat més petit de la terra i com a contrapartida té poder sobre mil milions d’éssers humans. I ho sap. Tan perfecte sembla el control que exerceix que fins i tot la seva elecció es salvà d’una possible xacra. Fou escollit un dinou d’abril de l’any 2005; si el conclau hagués trigat un dia més el nomenament hagués coincidit amb l’aniversari del naixement de Hitler, el que hagués propiciat bromes i bromes que igualment s’han donat sense la força que haguessin adquirit per la casualitat de la data, el que de ben segur pensaren els senyors del Vaticà.

A les distàncies curtes la seva imatge física era millor que a la televisió. Se’l veia relaxat amb energia d’anys que no pesen, molt sobri i sense indicis de senilitat, el que deu ser per la seva frenètica activitat intel·lectual, amb la que ha aconseguit ser Papa i vèncer la lluita contra la pèrdua neuronal. El que ja no sé és com deu ser la lluita contra la malaltia; fa uns anys tingué certs problemes cardivasculars que potser reactiva l’assumpció del poder. De totes maneres crec que el nou Pontífex no serà un Papa de mal per a la humanitat, doncs l’acompanya un sentit de la fe molt íntegre, i no penso que les seves decisions puguin trasbalsar el panorama mundial.


Els homes diuen menysprear la història perquè avorreix. S’enganyen. Quan l’ensumen cauen víctimes del seu encís. La volen perquè els herois moriren. Ja no hi ha romanticisme. No moren fills a una guerra per idealisme, l’home normal no sol passar de la vida a la història. Per això aquesta, sense oblidar la perniciosa influència dels mitjans de comunicació, atrau quan ens la trobem davant dels nassos. I per això- repetim, que a vegades no és nociu- la plaça s’omplia de gom a gom de desconeguts curiosos. L’època del veure i no fer comporta aquestes conseqüències. És més important explicar el que s’observa que el que un concreta amb les seves energies, amb la facilitat que les noves tecnologies donen per demostrar la visió, com corroborava una guapa italiana que tornava de la feina i es trobà amb el sidral papal sense esperar-s’ho. La noia em parlà, somrigué al veure que feia fotos i tragué el seu aparell digital per immortalitzar l’instant.

Dos minuts després s’havia acomiadat per sempre. Una llàstima pel que escriu i per la fugacitat de la seva acció.
L’hora de les paraules deixà pas a la dels càntics, que eren diferents perquè anaven acompanyats d’un tempo allargat, que suggeria musicalitat a l’amen i al pare nostre i el ralentia. Els homes cantaven amb emoció i algun revivia el desig de ser tenor. Reconec, he assistit a molt poques misses al llarg de la meva existència, que no entenia gran cosa, el que feia que tot allò que veia i sentia em fascinés. Benet XVI continuava assegut, impertorbable, amb posat seriós i el paper ben après. La situació tenia un punt irreal. Feia un sol mes que era Papa i veure’l amb aquests vestits d’or i pau no formava part d’Oniria. Dos religiosos el flanquejaven, també sense moure’s ni obrir la boca. Al cantó esquerra del recinte religiós, l’apartat del profà, els Cardenals s’ho miraven amb poca passió, autòmats de la seva funció, merament presencial.


El Papa ordenà donar la pau, el que em sobtà. No coneixia aquesta tradició de la missa i em feu pensar que jo era un marcià entre humans, el que em disgustà per ignorància. Quan ho vaig comentar a Barcelona tots els meus amics sabien el que era donar la pau a una missa. M’agradà pel calor humà que implica l’acte d’oferir una mà desconeguda i dir pau; nens petits i gent gran s’apropava i em recompensaven amb aquesta simplicitat, ritual efectiu i d’estètica punyent perquè sap aixecar sentiments de germanor, el que em deixà satisfet. La gent del verd prat de San Giovanni in Laterano no tenia por de reconèixer la seva solitud, no necessitaven portar la màscara de l’orgull quotidià, fenomen típic als nostres dies, on tothom creu ser un Déu amb temps finit.


Al cap d’uns minuts la gent s’agenollà i el Papa recità una plegaria. Com que volia fer fotos, em vaig agenollar. Així no em llençarien esguards malcarats. Els nens seguien els gests dels adults i com que no entenien les paraules de l’ancià s’agafaven les mans i esperaven. Les monges s’extasiaven. Una plorava i donava gràcies a Déu. Més lluny, gairebé fora de la plaça, una dona d’uns trenta anys resava agenollada mentre la seva filla es pujava a un fanal i cantava una cançó infantil. Molts marxaven.

És dissolia la missa? Arribava al seu punt culminant. Ratzinger s’aixecà i donà la comunió als poderosos. Al sector profà un Cardenal s’apropava, sempre amb les tanques com a barrera que parlava d’una relació desigual bastant indigna, i repartia la hòstia. La gent s’apilonava, hi havia lluita per rebre el cercle insípid. Com que mai l’havia pres, per decència ètica i rebuig al que significava, vaig observar l’escena. Just quan m’havia decidit per prendre’n una, vaig veure que s’obria un forat a la tanca central, des d’on es podia veure el Papa i fer fotos sense forçar el zoom, i vaig apropar-m’hi. Amb les fotos fetes, i el caos present per fuga de la multitud i ganes de rebre la comunió, vaig intentar d’escapar sense resultat. Les cues m’ho impedien, el que feu que em trobés immers sense oposar resistència a una d’elles, on a la fi el Cardenal em donà la hòstia, que no sabia a res i era bastant aspra. La sensació al rebre-la de l’home purpurat em deixà atordit. La tragué d’un calze daurat i me la dona dient Il corpo di Cristo, sense que el que escriu tingués la opció de refusar l’oferiment imposat.

Al matí següent vaig anar a casa d’un amic, el professor Gaetano Passarelli per parlar de la futura publicació d’un llibre que he escrit sobre una santa. Ell sempre riu perquè diu que sense voler m’estic cristianitzant, que amb el temps m’agraden més els valors que propugna l’església. No negaré que em plauen més que fa cinc anys. El que no reconec, ell digué que per haver acceptat la comunió ja era cristià, és que formi part del cristianisme com a membre integrant.

Si aquest text fos un relat inventat, és possible que el seu protagonista s’hagués convertit després del lleu contacte amb el Cardenal. A mi em creà impacte sens més. Em semblà bonic compartir l’emoció de tantes persones. Quan caminava envers el Clivo di Scauro ho vaig tornar a pensar. Aleshores, com al llarg de la missa, es mesclaven curiosos amb religiosos, ara ja immersos, sense el Pontífex a la vista, a la plena quotidianitat. L’objectiu de la celebració eucarística era servir de prolegomen a una processó que unia San Giovanni in Laterano amb Santa Maria Maggiore, dues de les quatre grans basíliques romanes, inici i final, i viceversa, de la Via Merulana. Sense aquest imprevist, anar fins al Clivo era bufar i fer ampolles, una línia recta en descens i un gir a l’esquerra per pujar un tros fins veure l’arc de Dolabella i, després, la màgia del meu carrer d’ensomni.

L’imprevist papal feu que tingués que suportar, sense acritud, més càntics i la impossibilitat de travessar el carrer per prosseguir amb la meva normalitat interrompuda per l’excepció. Quan vaig creuar el riu de creus amb el permís d’un policia, jo i molts altres que clamàvem monotonia trobarem el buit. Els carrers eren deserts, el temps s’havia congelat i transportat a San Giovanni in Laterano. La primera senyal de vida la vaig rebre per part d’una dona que cridava un gos, el seu gos. Fins que no vaig arribar al Trastevere, un cop vist el meu petit racó secret, no vaig percebre normalitat, que arribà i es trenca quan una noia que sopava al meu costat em digué emocionada: Has vist el Papa?


I aquella nit l’anècdota permeté generar-ne d’altres.


Todas las fotos del texto se sacaron el jueves 26 de mayo de 2005 por Jordi Corominas i Julián