Anar sense presses, exercir la democràcia a la revista Bagant

Anar sense pressa, exercir la democràcia, per Jordi Corominas i Julián

Sempre he tingut un greu problema amb un cert tipus de gent amant de respondre perquè sí i perquè no quan els hi preguntes per les raons que mouen els seus actes. M’empipa comprovar com una gran majoria d’essers humans aparquen el seu cervell a un garatge on l’embruten per una absència de desig, doncs sembla que no vulguin recollir-lo, com si fos un cotxe inútil i caduc, una nosa més, una pluja idiota la d’aplicar el pensament per a comprendre com funciona el món.

A vegades suposo que les respostes més meditades s’han ficat al melic. Per això no surten i romanen tancades amb una imaginària clau que impedeix veure més enllà i entendre que el món no és només el del jo, sinó més aviat una empresa col·lectiva on convé dialogar per evitar problemes i mirar amb saviesa l’endemà.

El perquè sí i el perquè no són molt importants  com a forma de protegir la veritat. Si l’interrogador de torn insisteix només has de continuar amb la repetició per a evitar mals majors. D’aquesta manera obtens una histèria com a preludi de la renúncia, i si ens hi fixem atentament veurem com l’estratègia emprada és més aviat absolutista per dos motius ben clars: obvia donar informacions pertinents i exclou als que cerquen un coneixement objectiu.

Abans que cap hiena se’m tiri al damunt hauré de començar a deixar el meu punt hermètic i parlar clar i català. Al llarg d’aquesta crisi moltes són les propostes útils com a cortina de fum, des de Gibraltar fins a proclames innecessàries que amaguen les retallades en educació i sanitat. La inutilitat dels polítics de tot bàndol i color, que ja no tapa ni la roja ni el barça, es fonamenta en la prohibició d’un discurs sòlid. Doncs d’on no n’hi ha no raja, ja ho sabem, oi?

Si vaig a una roda de premsa i li plantejo al Rajoy sobre en Bárcenas no pronunciarà el nom dels horrors i em parlarà de les vaques gallegues i el bon temps que fa al seu poble just abans de la tardor. Si em planto a una tertúlia política i em dóna per preguntar que passarà un cop tinguem la independència veuré que fins ara ningú ha respost aquest gran interrogant. Com a ciutadà tinc dret legítim a inquirir, ho contempla la democràcia que hem desat a un calaix ben llunyà de l’habitació. No tinc pressa, només vull fer les coses ben fetes.